diumenge, 5 de novembre de 2017

RELAT D'EN RENARD III



CANTACLAR I PINTA

Del vers 1210 AL 1403
LE RELAT DE RENART.




La cosa és que un dia en Renard,
que tant com d’enginy és ple d’art
perquè sap com l’incaut s’esquila,
arriba corrents a una vila
prop d’un bosc, vila amb grans calls,
plena de gallines i de galls,
gossos, ànecs muts i oques munts,
on Constant de Noves, més que uns
altres dels seus vilatans, senyoreja
amb un corral ple que fa enveja.
La seva casa té un bon fons
de grans gallines i capons.
Bona casa i gran pressupost
i un ben proveït gran rebost:
amb carn salada, bacó i penques
de llard de les millors riberenques,
una masia benestant.
També s’han plantat al voltant
grans cirerers de grans cireres
i manta fruiters fent rengleres
de pomes i molts altres fruits
i a Renard tot li dóna envits.
Aquell jardí té bones tanques
de fort freixe  totes les branques
plenes de bardisses i espines
que encerclen el clos de les gallines :
la fortalesa d’en Constant.

Galliner de Carl Jutz  Ein wachsames
Renard cap allà es va acostant
tot silent, cap cot es diria
però de dret amb punteria;
si Renard és fort en excés
més ho són el coi d’esbarzers,
allò li destarota la farsa
i no sap a què encomanar-se
no ho pot sortejar ni sortir,
i aquelles gallines allí!
S’ajup un cop més, insegur,
tement que no el vegi algú,
sospesa si saltar la tanca
i aplicar a les gallines palanca,
però les lloques el veuran
i abric entre espines cercant
pot posar-lo al descobert,
esgarriant més guanys que el cert.
Sent un calfred que a tot ell glaça
veu les gallines que percaça
davant dels ulls picotejant
i això a Renard el va irritant,
veient una escletxa a la tanca
hi entra el cap quan veu que pot l’anca,
just a aquell punt poc desfilat
el pagès cols hi ha plantat.
Renard hi entra quasi de tort
i es deixa caure com pes mort
per tal que allà dins no se’l vegi,
mes elles tiben el coll regi
i el veuen sols desaparèixer
i fugen només de reconèixer.

Galliner - Benjamin Rabier Del seu Renart.
Just és quan ve Cantaclar el gall,
fent la senda del bosc avall,
quan té dos peus a la cruïlla
veu entre pols que tot perilla,
va davant d’elles a dos-cents
el peu plomat i el coll ben tens
i demana per quins set sous
fugen del clos deixant els ous.
Parla Pinta, que més en sap
i pon ous més grossos que cap,
la que a dreta del gall té la glòria,
rep l’honor de contar la història :
“No sé la bèstia salvatge
que ara ens ronda per fer damnatge,
abans de sortir del clos tancat
alguna ben cert que hi ha entrat.”
“No tingueu por” –que el gall oferta-
però estigueu totes alerta”
Pinta exclama: “L’he vista, us dic,
sincerament i d’un llambric,
i no es tracta pas d’un antull”
“I com ha estat aquest cop d’ull?”
“Com? He vist trontollar la tanca
i un tremoleig d’una col blanca,
perquè és on s’ha amagat l’intrús”
“Pinta, –diu ell- això és difús,
heu somniat, no ha estat ben res.
De fe que us dec i amb interès
no sé de fura ni de guilla
que gosi entrar a dins d’aquesta illa.
Ha estat un no-res. Torneu enrere”
Dit això li indica allà on era.
« Preneu-ho com un somni zelós,
no hi ha guineu ni cap gos
res que la por posi d’oferta
però estigueu totes alerta”
I allí l’adreça, contundent;
quan de cop dubta un sol moment,
res un rossec, una coseta,
mes després veu ferma la cleta
i el dubte es fon com fa el talòs
que d’un ull sotja amb l’altre clos.
Amb un peu dret, l’altre arronsat
va vigilant; des del teulat,
d’on s’estintola, l’aire agraeix ;
l’aquieta tant que s’avorreix
fins cantar l’omple de fatigues
i així comença a pesar figues ;
el son que el pren és pesarós,
com més li plau: enganxifós!

Cantaclar i Pinta
El gall pren el somni com ve,
i no em titlleu de mentider
perquè dins del somni una boira
el duu a trobar una historia
que li fa veure qui sap què
dins del galliner avui ple
quelcom que se li acosta
arran d’ulls, per tota resposta,
i li provoca un gran calfred,
tot ell vestit d’un ros cosset
amb rivets d’ossos en cadena
que li abelluta l’esquena.
Cantaclar, immers en la boirina
del somni que tan el domina,
tot i ensomiejat estant
aquell cosset el té xocant,
puix el cabeç és al revés
i com el vesteix de traves
li va estreta la clatellera,
cosa que el treu de polleguera,
i això el va desvetllar amb esglai,
però el sorprèn molt més que mai
veure’s tan i tan blanc el ventre
i passant la gorguera al centre
hi té la cua al capdamunt
i la testa sota el perpunt.
Pel somni torna a trasbalsar-se
car creia passada la farsa.
Aquella visió que té
no el mata de por gairebé.
Ara sí, despert a l’ampit
fa crida al gall: “Sant Esperit
guareix-me el cor que és en presó
i dóna-li curació”
Refet, pren cofoia anadura,
com qui cada nou pas mesura,
i se’n va cap a les gallines
que s’estan sota les espines,
sense aturar-se per cap preu.
Crida Pinta, la que més creu
i li diu, duent-la a una banda:
“Pinta, no obvio la demanda
d’abans que m’ha desconcertat.
Temo ser traït o enganyat
per alguna bèstia salvatge
que pugui fer-me gran damnatge”
“Vejam – diu Pinta- senyor meu,
no ho hauria de dir i és greu,
veure-us així molt ens trasbalsa.
Vegem, no us vull pas ser gens falsa
per tots els sant de la pregària,
sembleu el gos de la fondària,
bordant mentre el roc li ve al cap.
Veig que la por us fa un esgarrap,
d’on heu tret vós questa por?”
“Com? – demana el gall- La raó
és que he hagut un somni de plànyer
al meu aguait de la cabanya.
Com un cop de sol no pas càlid
per això em veieu tan i tan pàl·lid.
El somni us explicaré ençà,
de res no me n’he d’amagar;
potser sabreu aconsellar-me.
Sols començar m’ha dat l’alarma
una fera de les que eriça
m’ha vingut vestint una pallissa
tota rossa i sense sargits
que m’ha obligat a posar-me a crits.
Tenia el voraviu fet d’ossos-
blancs, durs i no pas gaire grossos-
la pell era tan tragirada
que a la pellissa a la vegada
hi he entrat pel ventre travessat-
tot i que molt poc a dintre he estat-
m’he posat així la pellissa-
llevant-me-la de corredissa
perquè havia la cua a sota
i m’he deixondit (content gota),
i aquí he vingut trasbalsat,
Pinta el cor fremint desbocat,
com d’una aquissada atzembla.
Ves, digueu-me que us en sembla?
A somnis d’aquests no vull dar peu;
per tota la fe que em deveu,
vós no sabeu què significa?”
Pinta, amb gust, li desembolica:
“M’heu referit un somni –fa-
Tot fals, déu sap, per trasbalsar;
així que tant us puc respondre,
o em veig en cor de correspondre.
Aquesta cosa que hi heu vist
que s’ha fet malson d’imprevist,
que duia una pellissa rossa
i per desconcert, us endossa,
és ben bé el guillot, certament!

 
Del Renart de Benajamin Rabier
Puc jurar-ho! Pareu esment:
el gec ros que heu vist i portava
i que us posava amb mala bava,
el collar d’ossos n’eren les dents
que temeu us clavi punxents;
el cabeç girat, gens normal,
i estret, on hi heu entrat amb mal
ve a ser la gola de la fera,
que us menja el cap, de mala manera.
Per allà hi entrareu, segur,
tan cert que no ho dubta ningú;
després la cua, es figura,
així serà, déu m’assegura.
Certament la guilla us haurà
pel coll, quan arribi dellà.
No hi haurà or ni argent que us guardi,
que us giri la pell no crec que tardi,
que així ell la duu quan s’ha de moure,
fins i tot , tot plovent a lloure.
Ja heu sentit, i amb gran paciència,
de vostre somni la sentència.
Amb tota seguretat dic
que abans de migdia el repic
vindrà a vós, amb tota certesa.
Si em voleu creure amb bonesa
seria millor recular
perquè deu amagar-se allà,
dins d’aquells esbarzers, segur,
esperant el moment oportú.”
L’altre diu, quan sent les raons
del malson que us he dit fa uns segons :
“Pinta, no esteu gaire salada,
dieu mots propis de febrada.
Vós creieu que puc ser sorprès ?
Que una bèstia com si res
ha entrat i amb força em podrà?
Fos damnat cinc cops qui ho veurà!
Tot el que heu dit no em fa profit
ni cap mal no em vindrà a despit !
Per molts malson i en quedi fart !"
« Senyor, diu ella, déu dels trons
que us guardi, però serà així com he dit,
i asseguro serà complit,
ans no sigui més vostra amiga!"
“Estimada- diu ell- M’intriga
quan feble el somni s’ha tornat.”
I amb aquests mots torna tibat
al seu post on el sol l’acull
i d’on comença a aclucar l’ull,
mesell al guillot de la cleda.
Però Renard, que el segle enreda,
tan bon punt en sent el soroll
acota el cap i estira el coll.
Quan Cantaclar se sent segur
Renard s’ho pren com oportú;
i en podreu veure hàbil moixaina
tan punt el veu fer una becaina.
Se li apropa amb passa ferma,
Renard, que no en deixa una d’erma
i s’empesca tots els trucs,
s’hi planta abans de fer dos clucs,
Renard, amb el coll ben tibant,
va vers Cantaclar allà davant,
frisa per clavar-li un mos
i es compromet a ser veloç.
Renard, havent Cantaclar a l’abast,
sospesa si pot fer-ne encast;
Renard prova, saltant lleuger,
però Cantaclar ho fa balder,
veu Renard i es mou com centella
i sota el femer s’encastella.
Però això a Renard no l’importa
és dur, el decep no conhorta;
Llavors comença a repensar
com podrà heure Cantaclar:
Enginya obligar-lo a aturar-se
amb qualsevol mena de farsa:
“Renoi, Cantaclar –diu Renard-
no fugiu, us he espantat, pillard?
Veig que esteu en molt bona forma
digne cosí que em sou conforme."
Cantaclar, amb l’afalac insà,
s’estarrufa prest a cantar.
Renard diu al seu cosinet:
“Te’n recordes d’en Cantanet,
el pare que t’engendrà ahir?
Mai cap gall ha cantat així;
el to, la veu era modulada,
el sentia tota la contrada,
d’una alenada, llargament,
closos els ulls i veu potent.
Des d’una llegua se’l sentia
un cant tan clar que corprenia.”
Cantaclar diu: “Renard, cosí,
m’ensabones o em vols ferir?”
“No, –diu Renard- cap dels triats;
però canta, amb els ulls tancats.
Tots som d’igual carn, sang i flanc
i abans d’un braç vindria manc
que fer-te mal puix ens tutela
l’afinitat de la parentela”
Replica Cantaclar: “No et crec,
allunya’t un punt estrateg
i cantaré tal com demanes.

Sense perill no hi haurà desganes
i em sortirà tot el falset.”
Això fa riure Renardet
i diu Renard: “Canta cosí,
veurem si Cantanet per fi
és superat o en queda cosa”
I així, un cop neta la resclosa
Cantaclar llença el seu concert,
un ull clos, però l’altre obert
car d’en Renard molt se’n malfia,
sovint de cua d’ull l’espia
i Renard s’exclama: “És patén
Cantanet cantava altrament,
d’una tirada amb ulls tancats,
com se’l sentia dels tancats.”
Cantaclar opta per creure-se’l
i entona un cant deixant el zel.
Amb gran ardor els dos ulls acluca
Renard veu a punt la menjuca
i salta dellà un api moll
i Renard l’agafa pel coll
tot fugint ràpid i amb gran joia
d’obtenir presa tan mansoia.
Pinta veu a qui Renard s’emporta
s’entristeix tant com es conhorta
com igual comença a patir
veient a Cantaclar partir
i diu: “Senyor, prou que us ho deia
i us en rèieu de mala jeia
fins i tot m’heu titllat de folla
i ara la veritat us patolla,
la mateixa que us he advertit,
el vostre orgull us ha traït.
Folla era quan us advertia.
D’amic fer el sord, això és follia!
Renard a l’incert us transporta
i jo, dissortada, en sóc morta!
Perdre el meu senyor per enyor
m’aboca a perdre tot l’amor.”

La mestressa de la masia
obra el portal amb energia,
per com cada vespre amb perboc,
posar les gallines a jóc.
Crida Pinta, Bissa i Rogeta
mes cap es presenta a la cleta.
Quan veu que cap d’elles no ve
fa com faria un pagès de bé,
crida al seu gall amb veu potent.
Llavors veu Renard i ho entén
i s’avança a donar socors;
Renard posa en fugir l’esforç
i ella veu la causa perduda,
no aturarà la correguda;
llavors crida: “ Ajut”- d’un fort crit
que amo i jornalers han sentit,
havent fet un frugal tiberi;
i es presenten al vituperi
tot demanant què s’embolica.
La dona esbufegant s’explica:
“Quina desgràcia! Què he vist!”
“Què us pren? –demanen- “D’improvist
el meu gall, el guillot s’emporta”
Constant crida: “Puta colltorta,
què heu fet per privar-lo fugir?”
“Senyor, què voleu? És així.
Déu, per tots els sants, ja fugia
quan l’he vist, tot ple d’energia.”
“I colpejar-lo?” “No sé amb què”
“Coi, amb el bastó!” “Per voler...,
les cames al cul li ferien,
ni gos ni perdiguer podrien.”
“Per on ha fuit?” ”Coi, allà al fons”
Tots i van amb sengles bastons
mentre criden com folls: “Sus, sus!”
Renard els sent, i el bosc inclús,
aquells crits fan que Renard erri
el salt que havia a punt i aterri
maldestrament, caient de culs.
“És aquí!” – criden els tumults.
Constant els diu: “Tots féu rodona”
Els vilatans tanquen corona
i Constant xiula el seu mastí,
que rep el nom de Malveí;

Malveí, el mastí de Constant.
embravit per la seva carrera
d’uns matolls veu Renard darrera.
Tots criden: “Ves, ves, el guillot!”
Renard sospesa l’estirabot
ni el gall troba una sortida.
“Què Renard –li diu- sents la crida?
No et fereix el que estan dient?
Tants pagesos fan molta gent,
Constant et segueix i s’apropa.
Fes befa a tota aquesta tropa
o a ell, que vigila la porta,
quan digui: “Renard se l’emporta”
tu li pots respondre: “Oi que cou?”;
l’hauràs vençut i estarà tou”
Sols és savi qui s’equivoca;
Renard, que enganya amb gran patxoca,
rebrà de valent aquest cop;
crida, en veure la gent a prop:
“Em sap molt greu, -brama Renard-
però aquest ve amb mi, que és ma part,
i si us cou, poseu-vos-hi fulles!”
Del gall tot en semblen despulles,
quan la boca oberta li veu,
bat les ales, estira un peu
i rebec s’envola a un pomer.
Renard resta a terra planer
i molest no, millor emprenyat
perquè el gall se li ha escapat.
Cantaclar ara es peta de riure:
“Renard –confessa- puc subscriure
que sou en un mal pas? No us sembla?
El llengut fremeix, però amb demble
es recobra tot engaltant:
“Maleïda la boca gran
que s’entreté cridant fent nosa
a l’hora de romandre closa”
Cantaclar retreu: “Doncs jo vull
que mala gota encegui l’ull
d’aquell que tostemps capcineja
enlloc de despert com l’enveja.
Cosí Renard – diu Cantaclar-
ningú de vós se’n pot fiar.
Refuso nostre cosinatge
perquè sols m’ha estat un damnatge.
Sí, Renard traïdor. Marxeu!
Si resteu en aquest repeu
perdreu la pell i la casaca.”
Renard no vol ser fullaraca
ja en té prou, sospesa el retorn
no val la pena fer sojorn.
I amb gran destresa inusitada
Renard fuig i es perd per la prada.
Renard seguirà el seu sender,
de moment dolgut gairebé,
pel nou gall fugit per setmana;
es dol, però creu que és per gana.



A: Renard V.

HAMS: Le Roman de Renart català; El Relat d'en Renard; Poesia Narrativa Medieval; Chantecler català, Pinte català; Guineu i Gall.

divendres, 8 de setembre de 2017

RELAT D'EN RENARD

RELAT D'EN RENARD

Le Roman de Renart

BRANCA I El judici a En Renard






En Perot, que amb enginy i art
va posar en vers germà Renart
i a Isengrin que no n’és compare,
es descuidà la part més cara,
ja que no va parlar del plet
i del judici del ximplet
allà a la cort del rei Lleó.
Fou per la fornicació
que Renart, que tots els mals cova,
10 féu a Hersent, la senyora lloba.
Diu la història al primer vers
que ja era mort l’hivern pervers
i quan ja la rosa començava
just amb l’arç blanc a donar saba,
15 quan ja era a prop l’Ascensió,
Noble, l'august gran rei Lleó,
totes les bèsties cridà
per sentir-les al mig del pla.
No gosava pas ni una d’elles
20 faltar jamai a les querelles
i van venir puntualment
per a Renart fer un escarment;
aquell mal sorge, aquest bergant,
totes el van anar acusant,
25 van blasmar-lo davant del rei
de ser orgullós i sens remei....
També Isengrin, que no l’estima,
davant tothom no s’escatima
i al rei li diu: “Estimat rei,
30 vull d’adulteri féu remei
que Renart a la meva esposa,
dona Hersent, allà en la resclosa
de Malpertuis, amb tot el fàstic
va forçar-la, i com a càstig
35 i de tots els afronts més freds,
es va pixar en els meus fillets.
Renart va enfocar el seu criteri
de refusar tot l’adulteri
però en portar un reliquier,
40 i ara no sé pas qui ho va fer,
ell va fugir fent crits terribles
cap a uns cataus inaccessibles
deixant-me allà amb un pam de nas“
El rei afirmà enmig l’ermàs:
45 “Isengrin amb aquest judici
no en traureu pas cap benefici,
Sols tacar l’honradesa i prou.
Cap comte o rei no fa enrenou,
coneixent que grans assemblees
50 sols fan banyuts, no panacees.
Que mai de més petit succés
no vindran tants dols ni delers
com obrar d’aquesta manera
que tragina ensurts tot darrere“
55 Llavors Bru, l’os, replicà: “Rei,
vós, crec, li feu un desservei.
Oi què Isengrin no és mort ni pres?
Si en Renard és qui l’ha ofès,
per què no en pot tenir venjança?
60 Mestre Isengrin pla té puixança,
tingués en Renard a l’abast
i amb l’afer aquest sense llast
més que una pau precipitada
ja venjaria la llobada.
65 Mes vós sou el rei de les bèsties,
vostra pau no fa pas molèsties.
Si imposeu la pau als barons,
pla en sobraran discussions!
Ben tots estem de vostra part:
70 i si Isengrin culpa Renard,
Vós de la llei en feu maneig
i, que altra volta no li veig,
si un deu a l’altre que li torni,
ja que el dret és cec i no borni.
Renard allà 75 a Maupertuis viu
jo, altesa, us puc ser ben decisiu:
Maneu i en puc fer la cacera
i aquí el tindreu sens espera!”
Frèndol, el brau, li digué: “Bru
80 diu bé, maleït és, no tu,
aquell que féu que nostra Altesa
el castigués amb lleugeresa.
Com l’adulteri que ha comès
a cada comare ha sorprès,
85 i com Renard, falt de modèstia,
sempre humilia tota bèstia
cal, per tant, que oferim l’ajut
a Isengrin amb gran promptitud.
La causa que ara ens duu molesta,
90 això és cosa ben manifesta.
I per la meva part us dic
que si fóra meu l’embolic,
que m'hagués tocat la senyora,
tocada en part o bé en mala hora,
95 ni cap Maupertuis garanteix
ni cap fortalesa existeix
que a mi em privés anar i capar-lo
i soterrar-li al fang. Parlo
i penso en dona Hersent, no fou
100 el vostre coratge molt tou?
Quan en Renard tan gran canalla
va muntar-la i prengué la talla? “
- “Senyor Frèndol - fa ara el teixó
Mal que clami aturador
105 és la que arrisca d’engreixar-se,
qui no en fa pas drama ni farsa.
Doncs costa menys de propagar
que contenir i fer-ho enllà.
Com sembla que no s’ha fet força
110 així la treva no cal tòrcer
ja que Renard l’ha pres d’amor,
no afegiu més ira al furor.
Ja fa prou temps que se l’estima
i si bé ella no ha dat el clima
115 tampoc l’ha engegat amb adéu.
Isengrin ell s’ho ha fet tot seu.
Us conta, oh rei i, a aquest seguici,
allò que Isengrin veu com vici.
Si hi ha hagut trencadissa a part
120 i si la causa ha estat Renard
que no me'l salvi ni una agulla;
i jo mateix faré patrulla
i el duré sense cap més tort
perquè el jutgi aquesta cort
125 i no admetré cap altra cosa.
Blasmar dama Hersent em fa nosa.
Ai, quin flac favor us fa el plet
que el vostre marit us ha fet,
davant tantes feres mirades!
130 No hi ha prou cadires llogades
si “germana estimada” us diu
sens tornar un bon rebec ben viu
i el seu ver rostre es desensonya”.
Dama Hersent vermella amb vergonya
135 s’amarà tota de suor
i respongué amb prou serenor:
- “Senyor Grimbert, estic cansada,
per a mi la pau més preuada
fora entre el meu senyor i Renard.
140 Cert, mai m’ha fet res de covard
ni del que han dit ni cap manera,
tan cert, que no em faria enrere
si passés del fred al bullint,
sens cremar-me. Callo sovint
145 lassa, captiva i malastruga.
Ningú mai em creu. Sóc poruga?
Per tots els sants, potser sí que ho sóc!
Senyor Nostre, no vull perboc
a Renard. Juro que abans d’ara
150 m’ha tractat com qui té una mare.
I això per Renard no faig pas
ni tan sols per a honrar el seu cas,
tant m’és si se’n fa taula rasa,
com vós trepitjant un card d’ase,
155 per qui ho dic és per Isengrin
que per mi és gelós sovint
i es creu cornut per culpa meva.