dimarts, 22 de juny de 2010

Bisclavret de Marie de France. L'home Llop



 

Avui us proposo descobrir un text medieval.
Es tracta d'un dels Lais de Maria de França. Es diu Bisclavret. 
És una narració sobre un mite de la Bretanya sobre l'Home Llop.
Espero que en gaudiu com jo en traduir-la.
Ja em direu que us ha semblat.


Referents literaris:

A part d’altres apareguts en els clàssics grecs i llatins com a Les metamorfosi d’Ovidi en trobem referències medievals, en concret en un dels Lais de Marie de França: El Bisclavret.



Marie de France.



De Marie de France se’n saben ben poques coses. Només que va estar a la cort d’Enric II d’Anglaterra i que escrivia des d’allí. Va viure a la segona meitat del segle XII. I res més. Va saber prendre el llegat de les tradicions escampades i localitzades entre els bretons, Anglaterra i França. De les tres fonts provenia la corrent principal d’aquestes tres tradicions: els records de la llarga resistència que els bretons insulars van fer davant la dominació saxona. Els Lais o cants poètics que no van caure en l’oblit gràcies als annals antics i que repetia el poble; finalment les llegendes relatives per una banda a l’establiment del cristianisme a la Bretanya insular i, per l’altra, a la possessió o la pèrdua de determinades relíquies culturals. Hi podem afegir un cert nombre d’influències i records orientals escampats per França i, sobretot, per Bretanya, des del començament del segle XII, pels peregrins de Terra Santa, els musulmans d’Hispània i els jueus d’altres països.

Aquest conjunt de relats, tradicions, llegendes prenia diferents colors i matisos en penetrar a la literatura d’uns o d’altres països, en passar d’un a d’altre idioma. França el prengué del fons bretó i el revelà a d’altres països. Estudiant-lo en un d’ells tan sols n’hi ha prou per adonar-se del treball ingent que ens espera. Aquest escampeig de tradició cèltica s’acompanyava d’un instrument. L’arpa dels joglars bretons, fou la gaita dels gallecs, però tots plegats cantaven en els seus Lais una poesia més dolça i humana que els ferris càntics de gesta. Dulcificaren els costums o bé el gust del públic i substituint a Guillem d’Orange, Carlemagne, Rotllà pel cortès Artus o Artorius, el melanconiós Lancelot, el fatal Tristany i a aquells salvatges i violents arquetips femenins de Ludie, Blancaflor i Orable per les tendres i delicades heroïnes Isolda, Ginebra i Viviana.

Hi havia un tall entre els trobadors francesos i els arpistes bretons, els primers representaven costums, caràcter i aspiracions franques i, els segons, separats per la seva llengua i els seus usos de la resta, vivien dels records de la seva antiga independència, el culte a les tradicions i preferien davant dels combats dels cavallers francesos, les seves aventures antigues que l’amor havia donat fonamentació i que justificaven les seves supersticions, inútilment combatudes per la religió cristiana.

Poc a poc la suavitat vencé la força i les cançons de gesta varen anar perdent terreny que guanyaven els Lais bretons. Els joglars francesos entengueren tot el producte que podien treure d’aquella nova font o com diu Marie de France al seu Lai Equità:



Molts cops solien fer, amb proesa,

per cortesia i per noblesa

les aventures que sentien

i que a tants dels seus s’acordaven,

els més grans Lais per recordança,

per tal que no se’n fes oblidança.



Obra



Sota el nom de Marie, una escriptora, possiblement relacionada amb “el cercle Plantegenet”, originària de França, hem conservat tres obres d’inspiracions diferents: un recull de faules en vers de 1180, que és la primera adaptació en francès de les faules d’Esop; un relat, l’Expurgatori de sant Patrici que del 1189 té clares connotacions en les nostres lletres (recordem Viatge al Purgatori de sant Patrici de Ramon de Perellós),que s’emmarca en la traïció dels viatges al més enllà i, un recull de relats breus que l’escriptora en diu Contes, així com també Lais, compostos entre 1170 i 1175.

Segons el pròleg de l’autora aquests relats tenen com inspiració les composicions lírico-narratives que Marie de France havia sentit recitar als joglars bretons. Amb el mot Lai ella designa la tradició oral que ha recollit i, a l’encop, el seu propi text, que inventa en forma literària.

El treball poètic consisteix en “explicar per rimes”, el desenvolupament i la fixació per escrit de “l’aventura del Lai”, l’esdeveniment a partir del qual ha estat composat, pels bretons el Lai lírico-narratiu.

Els Lais de Marie de France formen part dels motius folklòrics i fetillers meravellosos dels contes cèltics. Però per la dimensió exemplar que donen els personatges el meravellós té també el mitjà de traspassar el límit i explorar, fora de constrenyiments la realitat i el realisme; cosa que apropa l’objecte dels Lais: la relació de l’ésser humà amb l’amor.

Aquesta representació múltiple de l’amor no es refereix a cap ideologia en particular, tot i que l’escriptora coneixia els relats antics que la lírica curtesa i la doctrina de la fin’amors com la matèria del Tristany.

S’ha ressaltat sovint el caràcter el·líptic i una mica destraler de l’escriptura dels Lais. En aquests relats breus la narració, prou ràpida per si mateixa, s’encavalca, efectivament, entre la descripció i l’anàlisi psicològica.

Tanmateix Marie sap recrear en els seus versos una atmosfera que guarda tant la fastuositat i l’esplendor de la novel·la antiga amb la seducció eròtica de l’altre món fetiller.



DE LA NOSTRA TRADUCCIÓ



Hem volgut ser respectuosos però hi havia certes consideracions que no hem complert per vàries raons. Hem respectat l’estructura de cada vers individual fins al punt que ha estat possible, però no quan la llengua original era tan precisa i carregada de brevetat que creiem el missatge donat no era prou poètic per guanyar precisió mètrica; aleshores hem donat força al primer en detriment de la segona perquè, en ser un text medieval, ja podia ser prou allunyat i críptic, pel fet de la llunyania compositiva, com per haver-lo de conservar amb un sentit tan estricte, amb les constriccions mètriques antigues, en detriment de la bellesa que es podia aconseguir, el sentit individual. Hem conservat, tant com ha estat possible, un mot del vers que donés la referència exacta de quin es tractava, cosa que ha estat possible perquè l’estat de la llengua original té terminologia molt propera a la nostra. Així doncs, resumint, hem sacrificat la medieavilitat per la bellesa entenedora moderna, sense allunyar-nos del sentit estricte del vers concret.

BISCLAVRET. TEXT.




IV
Com m’entretinc traduint Lais
no vull oblidar En Bisclavret:
de nom Bisclavret pels bretons,
Garwalf l’en deien els normands. 4
Es van poder sentir contalles
i algunes es varen fer certes,
que els homes, llops es tornaven
i dels boscos en feien llar. 8
Els Garwalf eren salvatgines:
mentre duien aquesta ràbia
devoraven gent, fent molts mals
i les més grosses malvestats. 12
Això ho deixarem ara, doncs
de Bisclavret us vull contar.
Entre els grans senyors de Bretanya
n’he sentit moltes meravelles: 16
cavaller de bones maneres
i noble i brau comportament.
Del seu senyor rei favorit
i estimat molt pels seus veïns. 20
Per muller dona amb bona casa
que de bona tenia el rostre,
correspost d’amor l’estimava;
al torn, un fet la molestava 24
que cada setmana el perdia
tres jorns sencers, sense saber
on anava a raure,
ni cap dels seus res en sabien. 28
Un dia, tan bon punt retornà
a casa joiós i feliç,
li va demanar, en aquests termes:
- “Sènyer”- fa- “estimat amic, 32
una cosa us vull demanar,
la voluntat, si jo gosés,
no tinc, perquè temo vostra ira
més que no pas que em respongueu”.36
Quan la sentí, la va abraçar
l’atragué vers ell, la besà.
- “Dama”-sospirà- “pregunteu!
Mai us callaré cap pregunta 40
que jo en sàpiga la resposta”.
- “Per ma fe en sóc alleugerida!
Sènyer, estic tan esfereïda!
Els jorns que marxeu d’a prop meu, 44
tinc tal dolor dins del meu cor
i de perdre-us tinc tanta por
que sinó rebo reconfort
ben aviat me’n moriré. 48
O bé em digueu on aneu,
allà on heu estat, on feu cap
o si bé n’estimeu una altra,
que en ser així és mal obrar”. 52
- “Dama” –feu –“tingueu pietat!
Gran mal me’n vindrà si us ho dic,
car vós deixareu d’estimar-me
i sens l’amor vostre em perdré” 56
Quan així la dama el sentí
no el prengué pas a la lleugera.
Mes tant sovint li ho demanà
amb grans manyagues i petons 60
que a la fi tota l’aventura
sens embuts li’n va fer cinc cèntims;
- “Dama, jo em torno un Bisclavret:
i allà en el gran bosc vaig a raure, 64
on més fons és l’espessurall
i visc de preses i torrents”
Quan ell tot li ho hagué contat,
ella li demanà resposta 68
si va despullat o vestit.
- “Dama –respon ell- vaig tot nu”
- “I així doncs, dels vestits, què en feu?
- “Això sí que no us ho puc dir, 72
dir-ho em pot deixar perdut
perquè si fossin descoberts
seria Bisclavret per sempre.
Mai obtindria cap socors 76
fins que no em fossin retornats.
Per tot això no pot saber-se”
- “Sènyer” –al punt respon la dama-
com ningú al món us estimo, 80
cap secret, res m’heu d’amagar
ni us cal tampoc de mi dubtar,
sinó perdríem l’amistat.
Què us he ofès? Per quin pecat 84
doncs he de dubtar vós de mi?
Au, digueu-ho i us farà bo! “
Tant l’angoixà, tant l’instigà,
que només pogué satisfer-la. 88

- “Senyora” –digué- “prop del bosc,
i del camí que sovint fresso,
hi ha un antic reliquier
que fa el fet d’un bon guarda-robes, 92
allà on hi ha un roc enclotat,
tapat per un gros esbarzer.
tots els meus vestits recollits
Damunt els deixo fins que torno” 96
Sentí tal meravella, i ella
tota de por es tornà vermella:
la narració l’esglaiava.
D’aleshores cercà fugir-ne 100
i com i quan poder evadir-se’n
no volia dormir amb ell.
A un cavaller de la contrada,
que temps ha l’havia estimada, 104
i molt pregat i requerit
i ofert sovint els seus serveis
sense que ella l’hagués amat
ni gest d’amor per correspondre, 108
li va trametre un tal missatge
que li obrí tot el seu cor:
- “Amic meu” –feia- “alegreu-vos!
Allò pel que heu sofert tant temps, 112
el que heu cercat sense respir,
en podeu donar acabament,
tot l’amor i el meu cos us brindo
i feu de mi la vostra amiga! “ 116
D’ell rebé dolç agraïment
i d’estimar-se prometeren
posant-ho tot per jurament.
Després li referí el tràngol 120
en que el seu senyor la posava;
un cop de tot assabentat
cap al bosc prompte el va enviar
a agafar els vestits del seu home. 124
Així Bisclavret fou traït
i per sa muller maleït
per no poder aparèixer enlloc.
En perdre’l sovint tothom 128
va pensar que no tornaria.
Alguns demanaven per ell,
i d’altres van buscar-lo inútilment
i es cansaren de no trobar-lo. 132
La dama es va casar amb aquell
que llargament la pretenia,
la conquerí no esgotat l’any.

I arribà el temps que el rei caçant 136
va penetrar de dret al bosc
on en Bisclavret es trobava.
Quan aquissaren la gossada
varen ensumar en Bisclavret, 140
tot el dia en feren encalç
gossos i munters per igual
va anar de poc que no l’empaiten
i l’esqueixen i esbocinen; 144
mes quan veié el monarca entre ells
prest corregué a obtenir-ne gràcia.
Pren la regna i també l’estrep
besant-li el peu i la cama, 
però el rei en veure-ho s’esglaia
i clama als companyons l’ajudin:
- “Senyors” –fa amb veu de tro- “veniu
a veure tots aquest prodigi, 152
una fera que s’humilia
i amb seny d’home clama mercè!
Feu enrera aquesta gossada,
guardeu-vos-en de fer-li mal! 156
Una bèstia amb raó i seny!
Deixeu-nos-la! Enretireu-vos-en! “
Prenem la fera sota empara.
Prou. Per avui ja he caçat prou!“ 160
Quan el rei emprèn el retorn
en Bisclavret també el segueix,
a la vora, no li treu ull,
per res no el vol deixar de petja. 164
El rei el mena al seu castell;
Se sent feliç, tot és tan bell!
Car mai hagué vist res semblant,
ni tanta meravella junta! 168
El rei en té una cura extrema
A tots els súbdits encomana
que el respectin com ho fa ell
i se’n guardin de fer-li mal 172
sinó incorreran en la ira
que prou bé saben sap gastar.
Tots el guarden ben voluntàriament,
de dia és amb els cavallers 176
a la nit prop d’on dorm el rei.
Tothom se l’estima en saber-lo
bo i ben intencionat
lluny de cap mena d’avolesa. 180
Allà on el rei vagi, on sigui,
en té cura d’anar plegats;
tots saben que amb ell al costat
sabrà qui l’estima de veres. 184

Però escolteu que ve després.
El rei reuní la cort plenària,
fent venir tots els seus barons
per així fer-li vassallatge 188
i tenir una festa esclatant
amb música, danses i balls.
El cavaller també vingué,
ricament guarnit i abillat 192
amb la dona d’en Bisclavret,
poc podien pensar tots dos
que el tindrien tan a la vora.
Tan bon punt entrava al palau 196
en Bisclavret l’apercebé,
tot de sobte vers ell va córrer
garfint-lo i amb les dents a punt
ja n’hauria fet mil bocins 200
sinó fos que el rei va frenar-lo
en mostrar-li una llarga vara.
Aquell dia ensenyà les dents
dos cops més i tots s’estranyaren 204
de tan manyac que tostemps era
amb la resta de les persones.
Per això s’escampà a palau
que allò guardava algun motiu: 208
un tort li devia haver fet
aquell i que volgués venjar-se’n.
Fou així que es va comportar
durant tota aquella vetllada; 212
ja els barons s’acomiadaren
per retornar a la seva llar;
pel que fa al cavaller enutjat
ell va ser un dels primers d’anar-se’n16
com en Bisclavret l’aquissava
no va ser estrany que l’odiés.

Poc temps després s’allargassà,
em sembla, si ho tinc ben entès, 220
que, en aquell mateix bosc, el rei,
on era tan savi i cortès
en Bisclavret, volgué tornar,
allà on se l’havien trobat. 224
Era de nits quan s’allotjaren
a aquella contrada mateixa.
Doncs la dona d’en Bisclavret,
molt ricament tota mudada 228
l’endemà anà a parlar amb el rei
portant-li alguns rics presents.
Quan en Bisclavret la va veure
cap home el pogué retenir, 232
anà vers ella enrabiat.
Ves tu, com volia venjar-se’n!
Li arrancà el nas de la cara,
i què podia fer-li més? 236
Bé prou l’amenacen d’arreu,
i ja l’haurien fet bocins,
si un hom docte no diu al rei:
- “Vostra altesa escolteu, si us plau. 240
Aquesta bèstia va amb vós
i ningú no n’ha sabut res
ni d’on ve i la seva ascendència
però als que ha tingut al devora 244
no els ha tocat mai ni fet mal,
ni fellonia li hem vist,
tret de la dama que heu rebut.
Per tota fe que us tinc deguda 248
crec que algun assumpte té amb ella
i el cavaller de l’altre dia;
ella fou la muller del súbdit
que vós vareu estimar tant 252
i que ja fa temps es va perdre
sens saber que n’ha esdevingut.
Heu de fer interrogar la dama
per tal que us digui quina cosa 256
ha fet que odia tant la bèstia.
Feu-li dir què és el que ella en sap!
Meravelles a manta hem vist
a la Bretanya, des de sempre!” 260
El rei va seguir el consell:
i prest detingué el cavaller,
i d’altra, la dama fou presa
i sotmesa a interrogatori. 264
Fos per la destresa o la por
ho contà tot al seu senyor.
Com a l’home havia traït
deixant-lo despullat i nu. 268
L’aventura del seu secret
que li havia confiat,
com varen robar-li la roba
i que mai més se’n sabé res. 272
I ara tenia la certesa
que ell era en Bisclavret, la bèstia.
El rei manà buscar la roba
i tant que la volgués com no 276
d’aquell indret la feu portar
i a en Bisclavret la donaren.
Quan la hi posaren al davant
no semblà fer-ne gaire cas. 280
El docte assessor cridà el rei
i com amb el primer consell:
“Senyor, aneu desencaminat,
veieu: no vol, de totes totes 284
davant vós posar-se els vestits
ni mudar el semblant de bèstia;
no sabeu com l’angunieja
perquè aquí s’ha omplert de vergonya.8
Feu-lo dur menar a vostres cambres
i dueu-hi les vestimentes,
el deixarem sol a la cambra
i si es torna home el veurem.” 292
El rei mateix l’hi conduí
tancant-ho tot darrera seu.
Quan el mestre de cambra entrà
amb dos barons de confiança, 296
poc després, tots tres en entrar,
ben llarg, damunt del llit del rei,
dormint van trobar el cavaller,
Van cridar sa Altesa corrents. 300
Per cent cops l’abraça i el besa.
De seguida el restitueix
amb la seva terra i dominis,
més li donà que no sé dir. 304
La dama tragué del país,
bandejada de la contrada,
amb aquell altre tot darrera,
per traïció al seu senyor. 308
Tot i això van tenir molts fills
i tots foren ben coneguts
pels trets del semblant i la cara:
moltes nenes d’aquell llinatge, 312
és cert, van néixer sense nas,
tots en deien “les desnassades”.
L’aventura que ara heu sentit
fou certa, no en tingueu cap dubte. 316
D’En Bisclavret fou fet un Lais
perquè se’l recordés per sempre.

Marie de France
(1170-1175)




  


IV
Quant de lais faire m'entremet,
Ne voil ublïer Bisclavret:
Bisclavret ad nun en bretan,
Garwaf l'apelent li Norman.
Jadis le poeit hume oïr
E sovent suleit avenir,
Humes plusurs garual devindrent
E es boscages meisun tindrent.
Garualf, c[eo] est beste salvage:
Tant cum il est en cele rage,
Hummes devure, grant mal fait,
Es granz forez converse e vait.
Cest afère les ore ester;
Del Bisclavret [vus] voil cunter.
En Bretaine maneit un ber,
Merveille l'ai oï loër;
Beaus chevalers e bons esteit
E noblement se cunteneit.
De sun seinur esteit privez
E de tuz ses veisins amez.
Femme ot espuse mut vailant
E que mut feseit beu semblant.
Il amot li e ele lui;
Mes d'une chose ert grant ennui,
Que en la semeine le perdeit
Treis jurs entiers, que el ne saveit
U deveneit në u alout,
Ne nul des soens nïent n'en sout.
Une feiz esteit repeirez
A sa meisun joius e liez;
Demandé li ad e enquis.
«Sire,» fait el, «beau duz amis,
Une chose vus demandasse
Mut volenters, si jeo osasse;
Mes jeo creim tant vostre curuz,
Que nule rien tant ne redut.»
Quant il l'oï, si l'acola,
Vers lui la traist, si la beisa.
«Dame,» fait il, «[or] demandez!
Ja cele chose ne querrez,
Si jo la sai, ne la vus die.»
«Par fei,» fet ele, «ore sui garie!
Sire, jeo sui en tel effrei
Les jurs quant vus partez de mei,
El quor en ai mut grant dolur
E de vus perdre tel poür,
Si jeo n'en ai hastif cunfort,
Bien tost en puis aver la mort.
Kar me dites u vus alez,
U vus estes, u conversez!
Mun escïent que vus amez,
E si si est, vus meserrez.»
«Dame,» fet il, «pur Deu, merci!
Mal m'en vendra, si jol vus di,
Kar de m'amur vus partirai
E mei meïsmes en perdrai.»
Quant la dame l'ad entendu,
Ne l'ad neent en gab tenu.
Suventefeiz li demanda;
Tant le blandi e losenga
Que s'aventure li cunta;
Nule chose ne li cela.
«Dame, jeo devienc besclavret:
En cele grant forest me met,
Al plus espés de la gaudine,
S'i vif de preie e de ravine.»
Quant il li aveit tut cunté,
Enquis li ad e demaundé
S'il se despuille u vet vestu.
«Dame, fet il, «jeo vois tut nu.»
«Di mei, pur Deu, u sunt voz dras.»
«Dame, ceo ne dirai jeo pas;
Kar si jes eüsse perduz
E de ceo feusse aparceüz,
Bisclavret sereie a tuz jurs;
Jamés n'avreie mes sucurs,
De si k'il me fussent rendu.
Pur ceo ne voil k'il seit seü.»
«Sire,» la dame li respunt,
«Jeo vus eim plus que tut le mund:
Nel me devez nïent celer,
Ne [mei] de nule rien duter;
Ne semblereit pas amisté.
Qu'ai jeo forfait? pur queil peché
Me dutez vus de nule rien?
Dites [le] mei, si ferez bien!»
Tant l'anguissa, tant le suzprist,
Ne pout el faire, si li dist.

 «Dame,» fet il, «delez cel bois,
Lez le chemin par unt jeo vois,
Une vielz chapele i esteit,
Ke meintefeiz grant bien me feit:
La est la piere cruose e lee
Suz un buissun, dedenz cavee;
Mes dras i met suz le buissun,
Tant que jeo revi[e]nc a meisun.»
La dame oï cele merveille,
De poür fu tute vermeille;
De l'aventure se esfrea.
E[n] maint endreit se purpensa
Cum ele s'en puïst partir;
Ne voleit mes lez lui fisir.
Un chevaler de la cuntree,
Que lungement l'aveit amee
E mut preié'e mut requise
E mut duné en sun servis
Ele ne l'aveit unc amé
Ne de s'amur aseüré
Celui manda par sun message,
Si li descovri sun curage.
«Amis,» fet ele, «seez leéz!
Ceo dunt vus estes travaillez
Vus otri jeo sanz nul respit:
Ja n'i avrez nul cuntredit;
M'amur e mun cors vus otrei,
Vostre drue fetes de mei!»
Cil l'en mercie bonement
E la fiance de li prent;
E el le met par serement.
Puis li cunta cumfaitement
Ses sire ala e k'il devint;
Tute la veie kë il tint
Vers la forest l[i] enseigna;
Pur sa despuille l'enveia.
Issi fu Bisclavret trahiz
E par sa femme maubailiz.
Pur ceo que hum le perdeit sovent
Quidouent tuz communalment
Que dunc s'en fust del tut alez.
Asez fu quis e demandez,
Mes n'en porent mie trover;
Si lur estuit lesser ester.
La dame ad cil dunc espusee,
Que lungement aveit amee.
Issi remist un an entier,

Tant que li reis ala chacier;
A la forest ala tut dreit,
La u li Bisclavret esteit.
Quant li chiens furent descuplé,
Le Bisclavret unt encuntré;
A lui cururent tutejur
E li chien e li veneür,
Tant que pur poi ne l'eurent pris
E tut deciré e maumis,
De si qu'il ad le rei choisi;
Vers lui curut quere merci.
Il l'aveit pris par sun estrié,
La jambe li baise e le pié.
Li reis le vit,grant poür ad;
Ses cumpainuns tuz apelad.
«Seignurs,» fet il, «avant venez!
Ceste merveillë esgardez,
Cum ceste beste se humilie!
Ele ad sen de hume, merci crie.
Chacez mei tuz ces chiens arere,
Si gardez quë hum ne la fiere!
Ceste beste ad entente e sen.
Espleitez vus! alum nus en!
A la beste durrai ma pes;
Kar jeo ne chacerai hui mes.»
Li reis s'en est turné atant.
Le Bisclavret li vet sewant;
Mut se tint pres, n'en vout partir,
Il n'ad cure de lui guerpir.
Li reis l'en meine en sun chastel;
Mut en fu liez, mut li est bel,
Kar unke mes tel n'ot veü;
A grant merveille l'ot tenu
E mut le tient a grant chierte.
A tuz les suens ad comaundé
Que sur s'amur le gardent bien
E li ne mesfacent de rien,
Ne par nul de eus ne seit feruz;
Bien seit abevreiz e peüz.
Cil le garderent volenters;
Tuz jurs entre les chevalers
E pres del rei se alout cuchier.
N'i ad celui que ne l'ad chier;
Tant esteit franc e deboneire,
Unques ne volt a rien mesfeire.
U ke li reis deüst errer,
Il n'out cure de desevrer;
Ensemble od lui tuz jurs alout:
Bien s'aparceit quë il l'amout.
 
 Oëz aprés cument avint.
A une curt ke li rei tint
Tuz les baruns aveit mandez,
Ceus ke furent de lui chasez,
Pur aider sa feste a tenir
E lui plus beal faire servir.
Li chevaler i est alez,
Richement e bien aturnez,
Ki la femme Bisclavret ot.
Il ne saveit ne ne quidot
Que il le deüst trover si pres.
Si tost cum il vint al paleis
E le Bisclavret le aparceut,
De plain esleis vers lui curut;
As denz le prist, vers lui le trait.
Ja li eüst mut grant leid fait,
Ne fust li reis ki l'apela,
De une verge le manaça.
Deus feiz le vout mordrë al jur.
Mut s'esmerveillent li plusur;
Kar unkes tel semblant ne fist
Vers nul hume kë il veïst.
Ceo dïent tut par la meisun
Ke il nel fet mie sanz reisun:
Mesfait li ad, coment que seit;
Kar volenters se vengereit.
A cele feiz remist issi,
Tant que la feste departi
E li barun unt pris cungé;
A lur meisun sunt repeiré.
Alez s'en est li chevaliers,
Mien escïent tut as premers,
Que le Bisclavret asailli;
N'est merveille s'il le haï.

Ne fu puis gueres lungement,
Ceo m'est avis, si cum j'entent,
Que a la forest ala li reis,
Que tant fu sages e curteis,
U li Bisclavret fu trovez;
Il i est od lui alez.
La nuit quant il s'en repeira,
En la contree herberga.
La femme Bisclavret le sot;
Avenantment se appareilot.
Al demain vait al rei parler,
Riche present li fait porter.
Quant Bisclavret la veit venir,
Nul hum nel poeit retenir;

Vers li curut cum enragiez.
Oiez cum il est bien vengiez!
Le neis li esracha del vis.
Quei li peüst il faire pis?
De tutes parz l'unt manacié;
Ja l'eüssent tut depescié,
Quant un sages hum dist al rei:
«Sire,» fet il, «entent a mei!
Ceste beste ad esté od vus;
N'i ad ore celui de nus
Que ne l'eit veü lungement
E pres de lui alé sovent;
Unke mes humme ne tucha
Ne felunie ne mustra,
Fors a la dame que ici vei.
Par cele fei ke jeo vus dei,
Aukun curuz ad il vers li,
E vers sun seignur autresi.
Ceo est la femme al chevaler
Que taunt par suliez aveir chier,
Que lung tens ad esté perduz,
Ne seümes qu'est devenuz.
Kar metez la dame en destreit,
S'aucune chose vus direit,
Pur quei ceste beste la heit;
Fetes li dire s'el le seit!
Meinte merveille avum veü
Quë en Bretaigne est avenu.»
Li reis ad sun cunseil creü:
Le chevaler ad retenu;
De l'autre part la dame ad prise
E en mut grant destresce mise.
Tant par destresce e par poür
Tut li cunta de sun seignur:
Coment ele l'aveit trahi
E sa despoille li toli,
L'avenutre qu'il li cunta,
E quei devint e u ala;
Puis que ses dras li ot toluz,
Ne fud en sun païs veüz;
Tres bien quidat e bien creeit
Que la beste Bisclavret seit.
Le reis demande la despoille;
U bel li seit u pas nel voille,
Ariere la fet aporter,
Al Bisclavret la fist doner.
Quant il l'urent devant lui mise,
Ne se prist garde en nule guise.
 Li produm le rei apela,
Cil ki primes le cunseilla:
«Sire, ne fetes mie bien:
Cist nel fereit pur nule rien,
Que devant vus ses dras reveste
Ne mut la semblance de beste.
Ne savez mie que ceo munte:
Mut durement en ad grant hunte.
En tes chambres le fai mener
Ela despoille od lui porter;
Une grant piece l'i laissums.
S'il devient hum, bien le verums.»
Li reis meïsmes le mena
E tuz les hus sur lui ferma.
Al chief de piece i est alez,
Deuz baruns ad od lui menez;
En la chambrë entrent tut trei.
Sur le demeine lit al rei
Truevent dromant le chevaler.
 
Li reis le curut enbracier,
 Plus de cent feiz l'acole e baise.
Si tost cum il pot aver aise,
Tute sa tere li rendi;
Plus li duna ke jeo ne di.

La femme ad del païs ostee
E chacie de la cuntree.
Cil s'en alat ensemble od li,
Pur ki sun seignur ot trahi.
Enfanz en ad asés eüz,
Puis unt esté bien cuneüz
[e] Del semblant e del visage:
Plusurs [des] femmes del lignage,
C'est verité, senz nes sunt nees
E si viveient esnasees.
L'aventure ke avez oïe
veraie fu, n'en dutez mie.
De Bisclavret fu fet li lais
Pur remembrance a tutdis mais.

Marie de France
(1170-1175)