divendres, 2 de setembre de 2011

L'ESTUDIANT DE SALAMANCA

PART TERCERA
Quadre dramàtic

                                                         Sarg.-             Teniu més per parar?
                                                         Francesc.-                                 Paro els ulls,
                                                                                Els ulls sí, els ulls: que descrec
                                                                                del qui els féu per aital ús.

(Agustin Moreto 1618-1669,
            San Franco de Sena, o El ciego de mejor vista
 y lego del Carmen v.1812-1814)

PERSONATGES
Don Feliu de Montemar
Don Dídac de Pastrana
Sis jugadors.


Al voltant d’una gran taula
cap a sis homes s’estan,
fixant llur esguard als naips
de la timba on van jugant.

I en llurs rostres es dibuixen
el despit en cru i l’afany.
Desesperats si perdessin
massa gasius en guanyar.

Hi rau un pregon silenci
sense trencar-lo jamai
cap enrenou que no sigui
l’or o una veu per jurar.

Pàl·lid el llum enllumena
amb trèmula claredat,
negres de fum les parets
d’aquella estança infernal.

I l’incomprensible bram
retrunyint de l’huracà
que sacseja els fràgils vidres
amb les ales en passar.


ESCENA I

JUGADOR primer.-         I el cavall, que no ha vingut?
JUGADOR SEGON.-     Quina us ha sortit?
JUGADOR primer.-                                    La sota.
JUGADOR SEGON.-     Per què quasi s’esvalota.
JUGADOR primer.-         Un bon cabal duc perdut,
                                        Vatua Crist!
JUGADOR SEGON.-                         No jureu
                                          que no esteu pas a la fi!
JUGADOR primer.-           La sort és tota per a mi!
JUGADOR SEGON.-        Pel cap baix, com quan perdeu?
JUGADOR primer.-            Mil escuts i aquells calés
                                           que don Feliu em va fer.
JUGADOR SEGON.-         I ell, on para?
JUGADOR primer.-                                Poc o sé!
                                           No trigarà
JUGADOR Tercer.-                            Envido.
JUGADOR primer.-                                           Més!

    ESCENA II

Galant cossatge i gentil,
la mà esquerra recolzada
en l’espasa pom daurada,
tot ell  d’aspecte viril:

Dreta l’ala del barret,
per albirar-li el front
que airós continent difon,
un cavaller entra cap dret.

JUGADOR primer.-    (Al que entra)
                                Don Feliu, home, en bona hora
                                arribeu!
DON FELIU.-                       Quan heu perdut?
                                i la bossa pecadora.
JUGADOR SEGON.-    A en Feliu de Montemar
                                li convé perdre. L’amor
                                li negarà el seu favor
                                el jorn que guanyi sens par.
DON FELIU.-        (Amb despit) Ara em calen sols diners
                               que estic ben tip ja d’amors.
                               (Altivament fent crida)
                               Vull dos mil ducats, sonors
                                pel penjoll. No val pas més.
JUGADOR Tercer.-  Alta poseu la tarifa.
DON FELIU.-          La poso com es mereix.
                                 Si un dubte se us ofereix
                                  podeu cridar (fent crida): Es ven i es rifa!
JUGADOR QUART.-    (Apart) Qui deu patir tals menyspreus?
DON FELIU.-          Entre cinc hi són trobats
                                 Toquen a cinc-cents ducats.
                                 Podeu pujar-hi de peus!
                                  A l’as d’oros. Vinga, va!
                                  (Va llençant cartes que els jugadors prenen amb silenci)
                                  Un, dos... (Al perdedor) Vós, ja no compteu!
JUGADOR primer.-    Pel motiu, sento que ho feu.
JUGADOR primer.-    Ja us ha guanyat!
DON FELIU.-                                      Sort teniu.
                                   I ara, a tots els daus llençats
                                   m’hi jugo dos mil ducats.
JUGADOR Tercer.-    D’un cop?
JUGADOR primer.-                     Perdreu, don Feliu!
DON FELIU.-             L’ànima m’és una balma
                                    i no em ve d’aquí l’ardit.
JUGADOR Tercer.-           Tireu ja!
DON FELIU.-                          Al primer envit!
JUGADOR Tercer.-            Vinga, va!
DON FELIU.-               Ep, tingueu calma.
                                     que m’hi jugo més encara,
                                     a cent sous quedo parat
                                      i us emporteu el retrat
                                     emmarcat de pedra cara.
JUGADOR Tercer.-      Cent sous?
DON FELIU.-                            Què potser dubteu?
JUGADOR primer.-      (Agafant el retrat)
JUGADOR QUART.-                                I no és car!
DON FELIU.-                Hi aneu?
JUGADOR Tercer.-                           No sóc covard,
                                       més en faré!
DON FELIU.-                Si guanyeu! (Es Palpa)
JUGADOR primer.-        Si la imatge respirés...
DON FELIU.-                 Fora aquí i, a vaitot, vés,
                                        ella, el retrat i a mi!
JUGADOR Tercer.-         Que vinguin els daus!
DON FELIU.-                                                Tireu!
JUGADOR SEGON.-      Per Don Feliu, cent ducats!
JUGADOR CINQUÈ.-    Cinquanta més. Espereu,
                                          no tireu!
JUGADOR SEGON.-                     Van els cinquanta.
JUGADOR primer.-          Pelat i tot, i jo he pregat
JUGADOR CINQUÈ.-                                Joc tancat!
DON FELIU.-                   Tireu amb seixanta,
                                                                   gust a cavall.

                                          (Tots s’aboquen amb avidesa al voltant de la taula.
                                                     El jugador tercer llença els daus)

JUGADOR QUART.-        Què ha sortit?
JUGADOR SEGON.-        Mil dimonis que a tothom
                                           se endugui!
DON FELIU.-        (Amb calma, al jugador primer)
                                          Com hi ha món,
                                          vostres precs poc han servit,
                                          encomaneu-me millor,
                                          Don Joan, al fosc dimoni,
                                         que déu potser m’abandoni
                                         a Fes, d’esclau servidor.
 JUGADOR TERCER.-    Don Feliu sols heu perdut
                                        el marc, no el retrat de dins,
                                        que la dama als vostres fins
                                        de perdre-la’n no ha sigut.
DON FELIU.-                  Què em daríeu per la dama?
JUGADOR TERCER.-    Jo? La vida.
DON FELIU.-                                  No la vull pas.
                                        Ves, si me’n feu un capmàs,
                                         us l’emporteu.
JUGADOR TERCER.-                            Bona fama
                                         us donarà entre formoses
                                         quan descobreixin altives,
                                         que un cop les teniu captives,
                                         us en desfeu com de noses.
DON FELIU.-                   Vós no n’heu de fotre res.
                                          La voleu? Us la vendré!
JUGADOR TERCER.-      Jo de pintures no en sé.
DON FELIU.- (Enfurismat)
                                           Doncs, per no ser massa entès
                                           mots altius que descarrega
                                           sobre una dona... i si no...!
JUGADOR TERCER.-      Parlava de quadres, jo.
TOTS.-                              Hi hagi pau, i prou brega!
DON FELIU.- (Assossegant-se)
                                          Dono paraula aquí van
                                          mil escuts.
JUGADOR TERCER.-                        Els veig i en paus.
DON FELIU.-                    Sort en aquest cop de daus
                                           que el dimoni va cremant!

ESCENA III


Pàl·lid semblant, morrut i enfurismat,
mirada ferotge, tot i afligida,
s’hi intueix un desig determinat
de matar o, si escau, perdre-hi la vida!
Entrà un encofurnat amb malaptesa,
al cim les celles juntes el barret,
enmig del rostre hom veu al cor feresa,
marxa amb pas ferm, l’ànim altiu, cap dret.
Encoberta fatídica figura.
Set de sang l'esperit li assecà,
l'ànima escup verí per l'amargura
i la venjança irrita el cor en va.
Va a frec de Don Feliu i desatent
de la resta ni el cap inclina;
i dempeus davant d’ell i amb l’ull atent,
rostre feroç de llarg se l'examina.
Poc a poc Don Feliu alçà la vista
i els seus ulls de foc clavà al nouvingut,
i amb tot el sarcasme passà revista
de l'home dret mofant-ne l'actitud.

DON FELIU.-        Bon home, ¿de quin domàs
                               s’ha escapat aquest que es tapa,
                               perquè entre barret i capa
                               ni volent se us clissa el nas?
DON DÍDAC.-        Don Feliu, s’escau a vós
                                 l'actitud inoportuna.
DON FELIU.-        (Sense fer-li cas, al tercer jugador)
                                 Heu perdut.
JUGADOR TERCER.-            Sí. La fortuna
                                 em fuig, però en sóc frisós.
                                       (Llencen novament)
DON FELIU.-          Torno a guanyar.
                                 (A l’encofurnat)
                                                        Heu dit?
                                   No ho he entès. I no sabria
                                    si eren flors o follia
                                   allò que m'heu escopit...
DON DÍDAC.-           Vull que parlem tots dos sols.
DON FELIU.-             Podeu, si us plau, començar,
                                     que per vós no haig de deixar
                                     aquests honrats agombols.
                                      I si déu aquí  us ha dut
                                     per a convertir-me l'ànima
                                     doncs no sigueu pusil·lànime
                                     aquí teniu multitud,
                                     mentre jo molt humilment,
                                     n'espero l'influx equànime.
DON DÍDAC.-            (Descobrint-se iradament)
                                     Don Feliu, ¿No coneixeu
                                     Don Dídac de can Pastrana?
DON FELIU.-              A ell no, mes sí una germana
                                    que imagino que haveu.
DON DÍDAC.-             I no sabeu que morí?
DON FELIU.-              La tingui déu en sa glòria.
DON DÍDAC.-             Penso que en sabeu la història
                                      i qui en fou l'assassí.
DON FELIU.-               (Amb sarcasme)
                                      Potser el sol al cap sens cura!
DON DÍDAC.-              Mentiu!
DON FELIU.-                           Don Dídac calmeu
                                      vostre ànim, que alçant la veu,
                                      si moriu per desventura,
                                      no m’ho retreguin demà
                                      i és en va vostre despit,
                                      que mort tot el que és parit
                                       per ja no ressuscitar.
DON DÍDAC.-               Us miro i estic confús
                                       no se si xopar l’espasa
                                      en vostra sang que m'abrasa,
                                      o fotre-us al coll un nus
                                     amb les mans i molta força
                                     enlloc de desafiar-vos
                                     i el cor gelat arrencar-vos
                                     o vostra llengua retòrcer.
                                    Que una ànima ve a ser vida,
                                     amb lleu satisfacció
                                     i mil us daria jo
                                    perquè mil fessin fallida.
                                    Suc al meu llavi daran
                                    obertes les vostres venes,
                                    que tota la sang a penes
                                    la set em satisfaran,
                                    roí.
                                    (Desembeina l’espasa i tots els jugadors s’interposen)
TOTS.-                                  No, sortiu d’aquí
                                     per moure brega!
DON FELIU.-             (Calmós, aixecant-se)
                                                              Ben presa
                                    Don Dídac, l'espasa en contesa
                                    cal dur si bregueu amb mi,
                                    perquè estic segur i en calma
                                    i em sorprèn estar tan fred
                                   que menys afronts posen dret
                                    i atien l'os de la balma.
DON DÍDAC.-           (Amb furors reconcentrat i l'espasa nua)
                                     Sortiu, doncs, sense mania
                                    que estic resolt a matar-vos
                                     i ni la Verge lliurar-vos
                                     per ma fe aconseguirà!
                                     Tan certa la intenció
                                      la meva ànima tolera
                                      que fins la ira s'espera
                                      tenir resolució.
                                       Veniu amb mi!
DON FELIU.-                                     Ja vinc. Ara,
                                      si us mato, Don Dídac, vull
                                     que cap altre vingui sull
                                      a passar comptes. Confrare,
                                      ja vinc de seguida. Abans
                                      comptaré els calés: un, dos...
                                      (A Don Dídac)
                                       Els meus guanys... I per vós
                                       no me n'ompliré les mans,
                                       tant que m'esperava l'or
                                       que anava a guanyar...i, complint,
                                       què?...Deu...vint...no sé quin
                                        conte d'amor... un tresor
                                        evadit!...Vinc de seguida!
                                         És cosa de nenes de pati
                                        capficar-vos perquè us mati.
                                         Cosa dic com l'he sentida!
DON DÍDAC.-                 Sou romaguera i covard
                                          i parleu com una bleda.
DON FELIU.-                   Don Dídac, posar sang freda
                                          en renyir mai fa prou tard!
                                          I si tot tingués menys punta
                                           podria eximir la lliça,
                                          sols demanéssiu una missa
                                          bastaria a la difunta.
DON DÍDAC.-                                               Brètol!
DON FELIU.-                    Don Dídac, tampoc
                                           el meu delicte és gran cosa,
                                           germana havíeu formosa,
                                           m'estimà en veure'm i el foc
                                           nascut morí. Blederies!
                                           I admiro vostre estupor
                                           però no es moren d'amor
                                           les dones dels nostres dies.
DON DÍDAC.-                  Llest?
DON FELIU.-                              Els tinc ben comptats.
                                           Som-hi!
DON DÍDAC.-                                 Us burleu de mi?
                                           (Amb veu solemne)
                                           Penseu que aneu a morir.
DON FELIU.-                     (Surt al seu encalç embutxacant-se els diners amb indiferència)
                                             Ves, són mil tres-cents ducats!

ESCENA IV
Els jugadors

JUGADOR PRIMER.-           Aquest d'en Dídac Pastrana
                                              és un home resolut.
                                              Des de Flandes ha vingut
                                              sols a venjar sa germana.
JUGADOR SEGON.-           Crec que ha fet un disbarat!
                                              Em corprèn la seva mort.
JUGADOR TERCER,-          O... qui sap? Potser la sort...?
JUGADOR QUART.-             Riuré quan l'hagi matat.





PART QUARTA

Eps.-