dimarts, 26 de juliol del 2011

El Preludi .- William Wordsworth

W. Wordsworth, El Preludi, llibre I

Tal com us vaig prometre us ofereixo un altre tast William Wordsworth. Es tracta d'un fragment inicial de la seva gran obra El Preludi. De moment aquí teniu els 145 primers versos. Veureu quina exquisidesa! Espero de tot cor que us agradi.



Oh, com m'ha beneït aquesta brisa,
freda visitant que em gela les galtes;
sembla estendre la joia que m'acorda
dels camps verds, dels núvols, del cel tan blau!
Quina en porta de cap? Tant és! No haurà
cap gratitud com la meva. He fuit
de l'angoixant ciutat on descontent
sojornava tant temps, ara, sóc lliure,
lliure com un ocell per niar on vulgui.
Quin lloc m'aixoplugarà? Quina vall
serà el meu recer? ¿Enmig de quin bosc
faré una llar? I, quin dolç rierol
amb el fresseig bressolarà el meu son?
Davant meu la terra es bada. I amb cor
joiós, llibert, que no s'atemoreix
miro a l'entorn; ¿puc triar per guia
res millor que un lluent núvol errívol?
No em sabria perdre. De nou respiro!
Tràngols del pensar i bolics de la ment
ràpids m'assalten, per fer sacsejar
aquest fardell del meu jo inusitat:
el feixuc llast de més d'un dia a coll;
dies aliens no fets per a mi.
Llargs mesos de pau (si el mot escau
amb les promeses d'una vida humana),
llargs mesos de fàcil plaer tranquil
jo tinc en perspectiva; i, ara, on vaig?
Carretera o camí? Camp a través?
Turó amunt o avall? O surant pel riu
daré a un branquilló el poder de guiar-me?


Llibertat estimada! Què en series
sinó fos d’un do que et fa ordenar el goig?
Per mi, que en bufar una brisa del cel,
fora el cos, me’n bufava una altra dins,
simultaniejada i prou gentil,
però amb vigor creixent, quasi tornant-se
tempesta, de retronant energia,
vexant la pròpia obra feta. Fruit
del seu poder, sumat a l’harmonia,
per tal de fendir aquest glaç tossut
duu, aplegades, hivernals penyores,
d’afanys vius i dies i hores al vol,-
dies d’oci melós, sols per abstreure’s
de l’abstrús, no exempts del culte precís
en matines i vespres d’humils versos!


Fins aquí, oh amic, no avesat a fer
d’una joia actual tema d’un cant,
vaig vessar aquell dia tons marcats d’ànima
que no s’oblidaran i aquí estan
registrats: i als camps desclosos vaig fer
profecia: poètics rims fets d’esma,
espontanis, guarnint de sacerdot
el meu esperit refet, escollit,
delitós per fer sagrats ministeris.
La meva veu m’esperonà i la ment
rebé el so de l’eco intern, imperfecte;
tant un com l’altra vaig rebre’ls ben clars
xiuxiuejant certeses per venir.


Joliu, resolt a no posar entrebancs
i a omplir l’alè d’aquesta passió,
vaig arribar per fi, abraonat,
a un lloc tot verd amb ombra on vaig asseure'm
sota un arbre, desnuant pensaments
preferits modelant l’íntima joia.
Era la tardor i el dia clar i plàcid,
la calor: la precisa, la d'un sol
dues hores vinclat vers ponent, dia
de núvols d'argent i d'esclats a l'herba
i en l'abrigada i protectora arbreda
perfecta placidesa. Moltes tries
sospesades, obviades i, prenent
una vall coneguda, vaig fer via
amb pas ferm, de dret al llindar, la porta
de la casa del qual vaig creure veure.
Cap record la memòria n'havia
servat tan bell i, en tant que me'n plaïa,
amb creixent complaença, un gran poder
damunt la Fantasia em va fer veure
l'inici d'una tasca memorable
i potser acabar-la. Molt temps pensant
sense perdre el fil del meu somieig,
llevat de quan d'un majestuós roure,
ara i adés, queia un aglà desprès
del brancam, fregant les fulles, batent
el sòl nu com una bufor sobtada.
No vaig eixir del recer fins que el sol
arranava l'horitzó; i em tombava,
aleshores, vers el núvol taronja
de fum urbà, rústec per la distància.

 
Fidel com un Orni o un Fugitiu,
mes resolt com un Pelegrí, vaig prendre,
amb l'embalum casual momentani,
camí vers la vall que tenia ullada.
Era un vespre esplèndid i la meva ànima
es tornà a tibar i encara assistiren
eòliques visites, però l'arpa,
prompte decebuda  i, l'host d'harmonies
a banda, dispersada en sons erràtics,
guanyà silenci total. “Sigui, doncs,
per què pensar en res més que el bé present?
Així, com un pagès tornant a casa
pel viarany, sota un sol anyenc, tendre
d'influx, cap cosa en mi no m'incitava
a endogalar el Sabbath d'aquell moment
tan lliure. Què em calien aquells mots?
Un apaivagant viatge en tres dies
em va menar fins el meu santuari.
No em cal dir què en vaig obtenir, la vida
trivial , el doll de les bones coses,
les rares o, si més no, en cada dia
les que trobo arreu del meu voltant:
La complaença i del matí fins al vespre
una intermitent i serena joia.
Però de sobte se'm desvetllà una ànsia
que em volcà impacient vers una fi
concreta: meditar o llegir i fer bases
fermes noves o espigolar en les velles
triant-ne ben resolt. Amb la qual cosa
en vingueren grans i millors: reviure,
donant forma a fantasies dorments
que suraven discordants feia temps
i a aquests ens temperamentals bastir
dels molts sentiments closos al meu pit.
Tal esperança es truncà; llum benvinguda
que apunta a l'est i a voltes lluu ja fosa,
s'esmuny fingint un cel no reeixit,
matant-me una albada estable. La pensa
potser evoqui la promesa d'ahir,
i s'engresqui captiva en doble tema:
un anhel va; allà on fita l'esguard troba
impediments renovats dia a dia.

I ara no em faria res contenir
esperances tan altes per fets xics,
de més humil quefer. Però, amic meu,
el poeta, que és gentil criatura,
té, com l'Amant, els seus moments torbats
que frisa i no està ni sa ni malalt,
que cap trasbals l'acora tret del propi
barrinar sens fre: la seva ment vola,
sobretot quan, com la mare colom,
covant feliç, se sap per fins més alts:
com l'au honesta que és presa amb fiblons
que la trasbalsen empenyent-la al bosc,
també jo immers en la passió aquesta
no li'n retrec sinó que duri tant.

EPS.-




dijous, 14 de juliol del 2011

William Wordsworth

Us ofereixo una traducció d'un famós poema de William Wordsworth que he passat al català.  No serà el darrer perquè ja en tinc un altre quasi a punt. De moment aquí teniu aquest. Ja havia estat traduït anys abans pel meu admirat Miquel Desclot però jo n'he fet un altre enfoc. Espero que en gaudiu, com sempre. Ja em direu què.


WILLIAM WORDSWORTH
PROP DEL WYE A TINTERN ABBEY

Cinc anys han passat, cinc estius tan llargs
com cinc llargs hiverns! Lliscant de nou sento
eixes aigües de la deu muntanyenca,
amb dolç mormol de rierol terrestre.
I retrobo més dreçats aquests cingles
que el país estret de mena reforcen
tant la idea de solitud com enllacen
el paisatge amb la serenor del cel.
Sóc al dia en que sota l'auró ombrívol,
descanso novament aquí i miro
el clos dels pagesos, poms de fruiters,
amb fruits encara verds perquè és saó
d'estar en colors uniformes i enllà
bocages[1] i closes. Retrobo faigs
quasi faigs, o millor, petites línies
de fusta salvatgina;  i aquests masos
amb verd ran del llindar i fumeres pugen
en silenci, congriant-se entre els arbres!
Percebudes talment com signes vagues
que fan pensar en rodamóns sense casa
o la balma d'un ermità assegut
prop del foc.
                Aquestes formes formoses
tants cops no m'han fet l'efecte, en l'absència,
igual que un paisatge vist per un cec:
no, sovint, sol a la cambra, a les hores
de lassitud, al brogit de la vil·la,
m'han vingut, com copsaments agradosos
fluint-me en la sang fins al mateix cor,
abastant el meu esperit més pur,
encalmant-me: -sentiments versemblants
de plaer que en conservava el record:
d'aquells, tal vegada, amb poca influència
en un home que en pot tenir millors,
com els mil gestos oblidats, sens nom,
de bondat o d'amor. No els dec pas menys
que un altre do, molt més sublim encara,
aparentment, l'estat d'ànim feliç,
misteriós, amb càrrega feixuga
 i enorme, aspra i dura, i també allò
que hi ha d'incomprensible en aquest món,
alleugerint-se: aquest humor serè
on ens menen suaus afeccions-,
al punt que l'alè i el moviment propi
de la sang humana a nostra carcassa
resten suspesos i en som adormits
del cos; restant com ànima vivent,
mentre un esguard apaivaga el poder
de l'harmonia i un de més gran joia
ens fa en la vida de les coses.
        Si
és creença vana, no ho sé; quantes
nits a través de formes innombrables,
foses al nou jorn, trist per tant desfici
i estèril tràfec de febre del món,
m’han omplert els batecs íntims del cor-
quants cops he girat l’esperit vers tu,
oh silvestre Wye, errant entre els arbres.
El teu esperit en mi residia.

I ara, amb llampecs amortits en la pensa
reconeixent vagament moltes coses
i, a voltes, més aviat trist, perplex,
la imatge es reviscola en l'esperit:
i ara he tornat amb el sentiment just
pel present, però també amb el desig
que en aquests instants hi ha vida i menja
per l'esdevenidor. Molt m'ho espero,
tot i que havent canviat d'ençà el dia
que arribí en aquests turons saltant
com cérvol vora els cims, riberejant
rius profunds i rierols solitaris;
allà on sap la natura: més com home
que se salva en front la cosa que tem
que aquell que fa encalç d'aquella que estima.
Car llavors (els bojots de joventut
m'havien passat, amb la joia animal)
tot fou natura per a mi. No puc
dir com m'era llavors. El saltant foll
el veia una passió. I la roca
tallant, massís; el bosc fosc i profund
eren per a mi, amb tants colors, formes,
com un desig, sensació, un d'amor
sense cap més motiu per produir-se,
venint al pensament, ni de més interès
que d’un simple esguard. Doncs, passà aquell temps
i no hi són goigs dolorosos, vertígens
ni llurs encisos. No me’n planyo pas,
no em dol ni em rossega. Tal pèrdua
ha estat, ho vull creure així, compensada,
per altres dons a manta. Car he après
a mirar la natura amb altres ulls
dels de jove esbojarrat; escoltant
la tranquil·la i trista música humana,
no ruda o grinyolant mes sí capaç
de temperar i sotmetre. He sentit
quelcom present que em trasbalsa, amb la joia
dels grans pensaments; l’excels sentiment
d’una cosa feta insondable en mi,
que roman en clarors de cada sol
morent a l’ondulat oceà, a l’aire
i al cel blau i també a l’ànima humana:
moviment, esperit que impulsa tota
cosa pensant, tot objecte que pensa
el pensament i el vessa a través tot.
Heus aquí perquè estic enamorat
de muntanyes, prats, boscos i tot
el que en eixa terra verda veiem
del poder del món per l’orella i l’ull,
pels que percebem o els que ho fan a mitges,
feliç de copsar natura i llenguatge
dels sentits ancorant penses més pures,
aliment i guia del meu cor, ànima
del meu ésser moral.
                         Seré feliç
quan faltat de les teves lliçons sàpiga
com reflotar l’esperit creador:
perquè el teu art és prop meu; als vorals
d’aquesta lluent ribera; tu que ets
la més gran amiga estimada, veu
del llenguatge que emprava i els plaers
antics que encar llegeixo als salvatges
llampecs que il·luminen els teus ulls. Puc
clissar, germana estimada, en tu, com
vaig ser un cop i, per molt pugui veure-ho!
Faig tal prec sabent que mai la natura
traeix un cor que l’estima; gaudeix
del poder al llarg de la nostra vida
de dur-nos de joia en joia i formar
tot l’esperit que tenim dins i omplir-lo
de calma i bellesa i nodrir-lo de penses
importants; defuig verinoses llengües,
perjudicis i el sarcasme egoista,
ni falses salutacions ni res,
ni el fresseig feixuc quotidià
no podrà prevaldre ni trasbalsar-nos
la fidel joia en la gran complaença
del que abasten nostres ulls. Que la lluna
faci clar el teu vagareig solitari;
que t’acaronin aquells vents bromosos
de la muntanya. Més tard, amb l’edat,
quan el poder dels èxtasis folls morin
en plaers sobris, quan les formes belles
seran memòria de l’esperit,
rebost d’harmonies, per fi llavors,
si solitud, por, dolor o temor venen
persistents, uns pensaments de consol
de tendra joia seran enfilall
de records i exhortacions! I jo,
si fos allà on no pogués pas sentir
la teva veu o els rajos dels teus ulls,
de la meva existència passada,
n’oblidis mai que ran d’aquest corrent
visquérem plegats; i que jo, fervent
adorador de la natura, hi vinc
amatent del seu crit: molt més bon amant,
d’amor ardent i de zel tan pregon
que els dels més sants amors; i mai oblidis
que ni per molts vagarejos, ni anys
d’absència aquests boscos i aquests cingles
i prats verds m’han estat tant estimats
per ells sinó és per la teva presència.
                        (13/07/1798)


[1]   Paraula Normanda. La diferenciem del mot català boscatge que connota bosc. Es tracta d'un paisatge rural format per camps de mida desigual tancats per closes d'arbres espessos i alts, És original de Normandia i Bretanya, estenent-se pel Nord-est de França, en contrast als camps oberts (champagnes) de la conca de París.