SEGON LLIURAMENT
 | |
| Livre des apôtres s. XIII |
XX
“Sortosos els que a déu
es converteixen
abandonant les
deixes més
amables,
i que en l’angoixa
i anhels
que pateixen
les ambicions
dels quals miserables,
fràgils i dèbils
llàgrimes afluixen,
sospirant pels
cabals
interminables;
perquè el cel els
eixugarà algun dia
tot aquest
plor que
vessa
l’agonia.”
XXI
“Sortosos tots aquells
que la injustícia
de la terra desterren i
abominen,
i en busca de la sòlida
justícia,
amb fam i set
esperançats
caminen;
perquè lliures
dels tirs de la malícia
per senders
venturosos
s’encaminen;
dels que n’evitaran
falses cisternes
i als
seus cors brollaran
aigües eternes.”
XXII
“Sortosos els que al
pobre en fama dura
l’auxilien
al llit
amb la presència,
i aquell que duu
grillons en l’amargura
i el cadàver que jeu en
la indecència,
i al que abraça
l’error
en senda obscura
socorren amb entranyes de
clemència;
perquè el meu pare estén
els dolços braços
i abraça als compassius
més pertinaços.”
XXIII
“Sortosos aquells que
amb ganes curoses
refusen els camins de la
duresa,
que abominen les ombres
tenebroses
dels que encobreixen
trames amb vilesa:
que ignoren de l’engany
arts doloroses
i cerquen el seu déu amb
senzillesa;
perquè veuran el Sol de
la llum pura,
que no condueix cap
frau d’ombra
obscura.”
XXIV
“Sortosos els que
humilien en terra
al seu déu la raó
presumptuosa,
que subjecten en crua i
fera guerra
de passions la turba
bel·licosa:
que el príncep orgullós
que a tants aterra
arrapen la palma
victoriosa;
perquè en braços
d’eterna i dolça calma
d’amables fills de déu
tindran la palma.”
XXV
“Sortosos els que tiben
la cadena
per abraçar de cor la
virtut pura:
els que al negre furor que
es desenfrena
oposen aguant i dolça
postura
i al cap i casal de la
llum serena
alcen els ulls de la
caverna obscura;
perquè sí són dels
homes anatema
el cel els va teixint la
diadema.”
XXVI
“Quan per mi baixàreu
als calabossos:
quan fugíreu errants per
les muntanyes;
i les urpes tement dels
llops feroços,
de la terra visquéreu les
entranyes,
quan tots els turments més
bàrbars i atroços
sofríreu en mil màquines
estranyes
bleixant amb constància
en els suplicis,
el cel recompensarà els
sacrificis.”
XXVII
Mentre aquell gran Profeta
predicava
d’un
suau abelliment
ens tenia:
els cors la seva llengua
ens fascinava
i un bàlsam per les venes
discorria:
la seva paraula a ningú
cansava,
ans l’anhel de la massa
s’encenia
i en celestials delits
submergida
temia
que aturés el
doll de vida.
XXVIII
Va callar el gran Profeta
a la manera
que un cérvol baldat a la
font s’atura
i els seus delits ardents
hi refrigera,
i recobra la vida i la
bravura;
però la trista i abraçada
fera
fatiga amb els seus brams
la selva obscura
suposant que la font se li
desvia,
tal era en l’assemblea
l’agonia.
XXIX
Enmig les immenses masses
travessa
fent dues muralles
obsequioses
i de Moisès es veu la
imatge expressa
obrint-li pas les
onades descloses:
modestament els seus
passos professa
ran mateix de les penyes
escabroses
i la gentada es queda a la
campanya
perquè no el pot seguir a
la muntanya.
XXX
La multitud confosa se
separa
i amb dolor abandona la
planura,
gira els ulls vers el lloc
que desempara
amb uns vius senyals de
tendra amargura:
del Profeta immortal la
virtut rara,
la força poderosa i la
pressura
em fan deixar del món la
vil escòria
i investigar la senda de
la glòria.
XXXI
Busco del gran Profeta les
petjades
i de lluny la
muntanya em
representa,
escalar-hi
les roques empinades
l’ardent desig m’agita
i em turmenta:
davant
les meves tímides mirades
horribles precipicis
representa
que al més valent esforç
acovardeixen
i l’heroi més intrèpid
atordeixen.
XXXII
Està la immensa mola
separada
de la plana amena i
deliciosa,
i d’un llarg fossat
profund envoltada
que la fa més horrible i
espantosa:
molt endins de la mar està
avançada
batuda per la còlera
escumosa
d’onades que botides
s’atropellen
i a penyes horrífiques
s’estavellen.
XXXIII
I les ones horroroses que
bramen,
escampen per la nit fosca
paüra:
apleguen els ais de
nàufrags que exclamen
implorant socors en la
desventura:
les llàgrimes inútils
que derramen,
enmig de la marítima
bravura,
embarassen en la sorra els
meus passos
i no puc allargar-los els
meus braços.
XXXIV
Ran del marge del fossat
m’encamino
i en els cadàvers
escopits a terra
malvats proterviosos
m’imagino
que amb la Santa Ciutat
estan en guerra:
orbs solcant
les ones els endevino
en la negra borrasca que
els aterra,
refractàries ànimes
vomiten
i a un abisme infernal es
precipiten.
XXXV
Amb aquestes imatges
espantoses
de les ombres espesses
m’ocupava,
i per aquelles sendes
tenebroses,
amb sobresalts i angoixes
caminava;
quan, capficat
d’angoixes doloroses,
quan
tot el meu coratge
naufragava,
veig
una pàl·lida llum decantant-se
i recobro la vida i
l’esperança.
XXXVI
Entre dolços sospirs la
llum admiro,
més formosa als meus ulls
que l’alba bella,
encisadora llum per qui
sospiro
més que pel mariner
errant cap estrella,
per tu, llum eternal, per
tu respiro!
tu m’il·lumines, dolça
meravella,
el pas esgarriat
en nit obscura
i amb els teus raig trobo
senda segura.
XXXVII
Així l’entusiasme em
dirigia
el cor vers la teva llum
seductora,
submergit en patètica
alegria,
quan un marbre nevat és
nova aurora,
que al pas titubejant
serveix de guia,
ja que una inscripció
consoladora
em presenta la senda
sospirada
amb immortals caràcters
designada:
XXXVIII
“Oh, vosaltres, que
entrats en terra estranya
sospireu per glòria
verdadera,
no la busqueu pas en la
tracamanya
d’un món que dóna
encens a una quimera:
escaleu ardits aquesta
muntanya
no aterreu vostres cors
amb vista fera:
no us deixeu enganyar per
falsa estrella,
aquesta és la senda
avanceu per ella!”
XXXIX
Per un pont llevadís es
travessava
el fossat que el
pas normal impedia
pont graciosament ofert
que es dava
a aquell que amb pit
d’anhel el món fugia
i en les cavernes
llòbregues es buscava
la pacífica calma i
l’alegria;
mes no hi trobava pas
lliure passatge
el pertinaç i el bàrbar
més salvatge.
 | |
| Inscripció guia a l'entrada de Lo Temple de la Glòria |
Eps.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada