LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.
Cinquè Lliurament
Quedà el de la carreta absent,
de força i aguait
indolent,
capficat d'Amor que el
tenalla.
La pensa, feta una
baralla,
el perd, s'oblida d'ell
mateix,
no sap si en té o
fuig pel bleix.
El seu nom ja ni el
recorda,
no sap si va armat ni
concorde,
no sap gens on va ni d'on
ve.
Res distingeix de mal ni
bé.
Només d'una cosa
i, per ella,
les altres posposa i
segella,
pensa en aquesta dia i
nit
tot sent i ho veu
enterbolit;
el seu cavall pas ferm el
porta
i no pren mai la via
torta,
ans la millor i, camí
més dret,
i es per ventura que a
pleret
el duu fins una espessa
landa
amb un gran gual que, a
l'altra banda,
tot armat, en fa
guardament,
un cavaller aspecte
imponent.
Prop d'ell veié
una damisel·la
en un palafrè
arran parcel·la.
Ja l'hora nona havia
entrat
i encara estava extraviat
el cavaller en la seva
pensa,
quan el cavall, la brida
tensa,
al riu se n'hi va
assedegat;
vers l'aigua va, quan
l'ha clissat,
i aquell que estava a
l'altra riba,
diu cridant: “Cavaller
se us priva
el gual i aigua al
vostre cavall”.
Aquell no escolta ni un
borrall,
des de que el que pensa
no el deixa,
i així, totes
voltes, en créixer
la set del cavall, corre
al riu.
L'altre vol que s'aturi,
diu:
“Sortiu del gual.
Féu-vos enrere,
ja trobareu millor
passera”.
Jura traspassar-li el pit
si desatent el que ha
prescrit.
[Però el cavaller
sord no amida,
ni quan per tercer cop li
crida:
“Cavaller he dit no
entreu al gual,
sense el meu permís
ni senyal,
perquè m'han
manat que traspassi
a qui sense permís
el passi.]
Tant va absort l'altre
que no el sent,
i el seu cavall d'un salt
potent
passa del camp a l'aigua
fresca
i a cor que vols beu i
s'engresca.
Mentre aquell diu que ho
tindrà car
que l'escut no el serà
auxiliar
ni del cos tampoc la
lloriga,
posar el destrer al galop
no triga
i l’envesteix amb fort
embat,
tan tremend que de poc
l’abat,
colpint-li el pit de
forma brava,
enmig del gual que
defensava.
De l'encontre tot surt
volant:
llança i escut del
coll penjant.
El caigut, del tot
sorprès, s'alça,
com un tro a mitja nit
trasbalsa
que ens deixa l'ànim
desvetllat.
Ara sent, veu en
claredat,
qui l'ha picat, es
meravella
veient un cavaller
centella
i així crida:
“Vassall, per què
heu volgut ferir-me de
ple,
Venint de front que no
us sabia?
Sinó us he fet
cap fellonia!”
“Pel cel que sí
– diu l'altre, hostil-
“que crec m'heu pres
per algú vil,
quan aquest gual jo us
el prohibia,
tres vegades amb
energia,
i a grans crits que us
ho he manat,
ja ho heu sentit amb
claredat,
almenys dues de tres
vegades
i totes les heu
obviades,
quan he dit què
us faria i, res.
I a l'aigua sou, com
he promès”
I el cavaller té
per sortida:
“Mal nat que no he
sentit la crida
ni us he vist, no
essent conscient.
Que era jo immers pel
pensament
i ignorava que al gual
entrava;
doncs sapigueu que
sense trava
sols amb la mà
que aguanta el fre
en tinc prou per
fer-vos doler.”
L'altre replica:
“Passarà?
Podràs tenir-me
a mi i la brida,
però t'hi
jugaràs la vida.
Com un grapat de
cendra prenc
eixa amenaça de
mitgenc”.
I aquell respon: “M'és
tolerable
allò que serà
el més provable,
i és com et
voldria tenir.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada