CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT VI

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Sisè Lliurament

Llavors s'avança el paladí,

enmig del gual i aquell l'agafa

amb la regna esquerra i, com gafa,

li prem la cuixa amb el puny dret;

empeny i el tiba amb un cop net,

tan durament que l'altre es queixa,

que li sembla que el fa recréixer

i traurà la cuixa del cos.

Llavors li replica veloç:

“Cavaller us prego combatre

d'igual a igual, que us vull abatre

tenint vostre escut i a cavall.

Justem amb la llança i a avall!”

I l'altre: “No ho vull pas- replica-

que si us deixo fareu bonica

fuita, així us deixi de tenir”

“Vós em voleu avergonyir”-

fa l'altre -Munteu, preneu l'arma,

cavaller, no en tingueu alarma,

us puc garantir, fidelment,

que no penso fer escapament.

M'ha enutjat molt la vostra burla”

Respon l'altre: “Haureu de dur-la

fins que em jureu de bona fe

i el convenciment més sencer

que no fugiràs un cop lliure

ni del cos cap punt ni cap lliura

em tocaràs, fent-te a un costat

fins que vegis que ja he muntat.

Ja veus que puc dar-te clemència

tenint-te així pres i en dolència”.

L'altre li jura car no pot més.

Sols quan té el compromís, només,

aquell pren l'escut i la llança

de l'aigua surant i amb recança,

que fent via, lluent metall,

corrent nedaven riu avall;

després agafà la muntura

i ja a la sella, sens presura,

per les cingles prem fort l'escut

i la llança a l'arçó ganxut.

I fan un contra l'altre envestida,

amb els cavalls a tota brida.

Aquell que del gual és garant

afua l'intrús fulminant;

tan fort vol picar a les costelles

que del cop la llança es fa estelles,

mes l'altre al gual ja l'ha enviat,

d'un cop, llarg com és, d'un plegat

i sota aquella aigua el fa jaure.

Fet, del cavall es deixa caure,

reculant pensa que a altres cent,

com aquell pot donar escarment,

i el bran d'acer del baldric lleva

i aquell altre l'espasa seva,

ambdós metalls espurnejant,

cos a cos tallant i trinxant;

cada escut d'or al seu resguarda,

d'aquells fort cops que fan basarda.

Les espases proven mitjans

d'abatre l'altre sens descans,

amb cops eixordadors tothora,

i tant temps dura i no millora

que omple de vergonya aviat

al cavaller carretejat,

i es diu que fa de mal llevar-se

el deute acabat de trobar-se,

si tant de temps ha d'esmerçar

en frenar un cavaller boscà.

Si n'hagués trobat en vall densa

cent més iguals no creu, ni pensa

que li haguessin costat tant,

i se'n dol i el torna irritant

i així inspirat perd embranzida

dels cops i de jornada aclarida;

d'això s'apressa més a enllestir,

tant que l'altre arrenca a fugir.

I el gual, malgrat tot el coratge,

li deixa lliure de passatge.

I aquell l'acaça insistent,

tant que l'altre cau en l'intent

i l'empaita el de la carreta

que jura al de la gatzoneta

quan mal li ha fet caure al gual

i, per distreure'l, prendrà mal.

Llavors la dama que amb l'altre era,

veient-lo d'aquella manera,

i les amenaces tement

pateix pel del gual i, fervent,

suplica per ella no el mati

i ell li diu que mereix que l'escati,

ni per ella en pot dar mercè

al qui sols li ha dat doler.

Llavors el pren, l'espasa treta,

mes l'altre, amb l'ànima desfeta

diu: “Per déu i per mi cediu

al prec que us fan inofensiu”

I aquell respon: “Déu, testimoni,

m'ordena que pel tracte erroni

que he rebut doni pietat

a qui per déu me l'ha demanat.

Mercè que un cop no vaig donar-la

ara en tens tu i la que em parla,

perquè no us la puc refusar

quan la demaneu, guardià.

Mes et manaré, com caplletra,

que afable t'hauràs de sotmetre

i esdevindràs pres on diré”.

L'altre ho jura i, no és de bon fer!

La dama ho sap i fa promesa:

“Cavaller, per vostra honradesa

al prec que ell us ha fet tantost,

com vostra mercè ha correspost

si mai un de presó alliberes

dem aquest, de totes maneres;

lliura-me'l ara de presó

i quan serà fet, com deutor

rebràs un guardó en concordança,

donat per la meva puixança.”

Llavors la coneix, tot seguit,

per com les paraules ha dit;

i el presoner aquell allibera

i ella s'angoixa i desespera

per si l'ha coneguda el tem,

car vol no arribar a aquest extrem.

I ell, ans no sigui el cas, marxa

i ella i l'altre, lliures de xarxa,

l'acomiaden agraïts

que ell iguala amb adéus sentits.

Setè Lliurament