LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.
Vuitè Lliurament.
El duu a un clos
emmurallat
el més bell d'aquí
a Tessàlia
fort pels homes i
l'animàlia,
clos, rodó el mur
i alt i un fossat
profund; dins cap home
apostat
fora el que ella
acompanyava;
tot era parat, sense
trava,
a punt tenia cambres
grans
i una salla llesta
d'abans.
Havent cavalcat per la
riba
van ser a la fortalesa
altiva,
per tal que poguessin
passar
era pla el pont dalt del
fossar,
passat, l'eixida era
deserta.
Pujaren a la sala oberta,
el sostre amb teules i
cairats
i els baterells
esbatanats
per on entraren i van
veure
una taula on feia goig
seure:
lluents estovalles i
plats
tots plens, i uns grans
ciris triats
cremaven en llurs
candeleres,
i anaps d'or, per
beure-hi de veres,
amb vi de mora un dels
pitxers
i un altre amb vi blanc
dels vivers.
En unes banquetes veïnes,
plenes fins dalt, dues
bacines
d'aigua calda per rentar
mans,
i, arran ben bé,
sense fer atans,
una tovallola brodada,
com eixugamans preparada.
Cap criat, ni servent
tampoc,
no es veia allí ni
per enlloc.
Traient-se l'escut de
l'esquena,
el cavaller, amb passa
serena,
el penjà a un
clau; la llança al cim
d'altres, en un penjador
prim.
Hagué vist, quan
descavalcava,
que ella, igual, desmuntà
sens trava,
d'això el cavaller
en fou content,
que ajut no esperés
indolent
i que baixar hagués
d'ajudar-la,
així, quan amb pas
ferm, sens parla,
enfilà
decididament
a una cambra, no en féu
esment.
En dugué una capa
escarlata
i li posà, tota
ravata.
La sala era de tints
solars
quan els estels ja eren
ben clars;
essent tota plena
d'espelmes
que a la lluna pagaven
els delmes
de tant gruixudes i
lluents.
En posar-li al coll
corrents
la capa, ella digué
burleta:
“Heus aigua i
tovallola neta,
ningú no us la
vindrà a oferir
puix sols hi som vós
i jo aquí.
Renteu-vos les mans,
seieu plàcid
del que us plaurà:
n'hi ha dolç i àcid
i és hora i el
menjar us ateny
que els ulls veuen i
el cor empeny.”
Ell, tot calm es renta i
va a seure
tot li plau, el menjar i
el beure,
ella va a seure's a prop
d'ell
i menja i beu a igual
nivell,
tant com el menjar i
beure dura
i així, quan
l'àpat es clausura,
la noia diu al cavaller:
“Senyor, sortiu que
es posi bé
l'àpat i res us
faci nosa,
solament fins calmar
la cosa,
fins que penseu, dins vostre pit
que ja estic estirada
al llit.
