Seguim parlant del nostre nou llibre
Poesia Narrativa Medieval.
Posthomèriques de Quint
d’Esmirna és el primer llibre que tractem. Potser no pertany
estrictament al període cultural literari que ens hem proposat
però, en realitat la nostra intenció és
utilitzar-lo com a pont a l’etapa anterior, la clàssica
grega i romana per tal com les seves característiques pateixen
la nova concepció i, amb tot serveix clarament com a revulsiu
de tota la producció literària que vindrà a
empentes i reculons a partir de la seva aparició, el segle
III.
Actualment Esmirna es diu Izmir, a Túrquia.
Si bé la forma encara és clàssica, el metre són Hexàmetres, dels quals en el llibre expliquem les principals característiques, el tema de la seva narració serà presa en consideració en moltes obres que seguiran a partir del començament de l’Edat Mitjana.
Si bé la forma encara és clàssica, el metre són Hexàmetres, dels quals en el llibre expliquem les principals característiques, el tema de la seva narració serà presa en consideració en moltes obres que seguiran a partir del començament de l’Edat Mitjana.
La part narrativa ens presenta, en el
fragment que hem inclòs en el nostre llibre, el Llibre Primer,
la imatge d’un personatge clarament clàssic: una dona
guerrera Pentesilea. La descripció dels seus fets per contrast
havien de seduir els autors de l’Alta Edat Mitjana que per les
connotacions socials noves ja no podrien recuperar donat que el paper
de les dones en aquella llarga època cultural tindrien un
caràcter i unes qualitats ben diferents a aquella dona
guerrera.
La tradició clàssica
exemplifica manta vegades el protagonisme bèl·lic de
les dones: Les Troianes, Antígona,
És molt provable que el declivi
de la preponderància de les dones i de les seves intervencions
en afers guerrers, a partir de l’època que hem tractat,
l’Alta Edat Mitjana no sigui ni de bon tros transcendent ni
significativa. Fins i tot hem d’assegurar que les dones seran
menystingudes fins ben entrat el segle XX.
Amb tot el personatge té unes
connotacions tràgiques perquè la seva fi presenta les
característiques d’una mort fatal en mans dels seu enemic,
en aquest cas Aquil·les però que en el darrer moment
els déus l’inunden d’unes afecció sensible envers
ella provocant la dolorosa tragèdia final de la seva mort.
Plàsticament Pentesilea és
una bellesa bèl·lica. És la reina de les
amazones i arriba a Troia per ajudar els ocupats per la coalició
grega.
Ben segur, com a personatge guerrer
femení no la trobarem sinó fins temps nostres recents
en personatges dels còmics o Ninotalles (com en diem
nosaltres) Així trobarem semblances en Shana, la diablesa;
Natasha Romanov o La Vidua negra; però sobretot, en dones
guerreres com Red Sonja i, més recentment Xena, etc., per
esmentar-ne, unes poques de tantes i tantes.
Al llarg de la Història de la
Literatura el personatge ha estat tractat per varis autors:
Esmentem només, per a no fugir
del nostre propòsit, en Heinrich Von Kleist que el 1807 en féu
una obra de Teatre del mateix títol. Tot i que en va varia
substancialment la tradició llegendària que havia
seguit Quint d’Esmirna i va fer que enlloc de morir a mans
d’Aquil·les fou aquest assassinat per ella, en virtut d’una
llei ancestral de la qual el sentit en el temps de l’amazona no es
comprenia, i pels seus gossos i després el devora com a prova
d’amor, ben acabat ella mateixa es mata. La tradició
clàssica havia variat per bescanviar-se en una tragèdia
molt més macabra a mans de l’escriptor alemany.
Potser això va fer que Goethe el
critiqués i més tard que Nietzsche el lloés, el
cert és que la Literatura hi guanyava amb l’aparició
de la controvèrsia. Fins i tot nosaltres amb la traducció
del 2000 per Feliu formosa i que ara en tornem a parlar.
Així, recuperant el fil sobre el
nostre llibre i el fragment que hi hem inclòs serà
millor, com sempre, il·lustrar tot plegat amb uns quants
exemples extrets del nostre volum que comentem: Poesia Narrativa
Medieval, així:
Aleshores, de les ribes
del Termodont, d’ample cabal,
vingué Pentesilea,
tota ella amb formosor de deessa.
Dos motius la duien; per
tant com frisosa de guerrejar,
com d’alliberar-se d’una
hostil enraonia abominable
que alguna mala llengua li
penjava tot d’ignomínies,
referent a la seva
germana, per qui prenia cada cop més estima,
Hipólita, a qui
matà amb la seva poderosa llança,
no pas intencionadament,
sinó apuntant a un cérvol.
Aquestes eren les raons
per les que arribava a Troia gloriosa.
Un esperit viu guerrer
l’esperonava:
un cop ben neta de
l’ominosa taca que la mortificava
i amansint, amb tot de
sacrificis, les Erinis venjatives
que, colèriques,
des de l’afer de la seva germana,
li feien encalç,
donat que, entre els peus dels culpables,
volten sens parar i no hi
ha escap quan l’han assenyalat.
Amb ella, dotze companyes
més, insignes, anaven,
totes elles bel·licoses
i frisoses per la guerra i el combat,
totes elles servidores
seves i en gran manera distingides;
però a totes
sobrepassava Pentesilea,
com a l’ample cel
enfosquit, damunt les estrelles,
la lluna refulgent i
divina destaca, damunt de totes elles,
quan núvols
tronants s’aparten per a deixar-la veure, enmig del cel,
per la força dels
vents bufant que han ablanit la seva força;
així destacava per
damunt de la seva comitiva.
Hi era Clònia,
Polemusa i Derínoe,
Antandre i Evandre i, la
divina Bremusa,
també Hipòtoe
amb Armòtoe, la d’ulls bruns,
i Alcíbia,
Antíbrote i Derimaquea,
seguides de Termodosa,
satisfeta de la pica que duia;
totes flanquejaven
Pentesilea, la guerrera,
semblantment Eos, quan
davalla de l’etern Olimp,
joiosa de cor menant els
seus lluents cavalls,
va acompanyada amb les
Hores, de llargues trenes,
que per molta esplendidesa
de cadascuna, més n’és la seva;
talment Pentesilea, en
apropar-se a Troia,
resplendia entre totes les
amazones. Envoltant-les els troians,
raudes acudien de tot
arreu, meravellats (...)
Posthomèriques.
Llibre Primer. Pentesilea. (vv. 19-55)
Tant bon punt la de rosats
turmells, Eos, era llevada
el cor de Pentesilea
glatia des de dins pel coratge
que la féu alçar-se
i embotir per les seves espatlles
l’armadura que li havia
regalat, amorós, Ares, el déu batusser.
Primer tapà les
seves platejades canelles
amb unes gamberes
daurades, que ajustà ben fort,
després es posà
la cuirassa virada i a l’esquena
hi penjà, amb
respecte, la seva grossa espasa encastada
dins d’un baldric
guarnit de plata i ivori, pulcrament tallats.
Damunt d’ambdós
es penjà un escut esplèndid, com una lluna
quart creixent que s’alça
de la pregonesa de l’Oceà,
mig plena, amb unes
corbades banyes,
igual era de brillant com
inexpressable. Al seu cap
se cenyí un casc
emplomallat d’un crestall daurat.
Quedà vestida d’una
armadura de la treballosa farga.
Veient-la recordava el
llampec que des de l’Olimp s’abat
damunt la terra, per la
força de Zeus, que mai no minva,
acompanyat amb empenta de
la sorollosa tempesta
de vents eixordadors i el
seu zumzeig, sens aturador.
Ben acabat s’afanyà
a travessar la sala, tot prenent,
en passar-hi, dues llances
amb la mà esquerra i, a la dreta,
la destral de doble tall,
regal de l’espantable Discòrdia,
admirable sopluig de la
guerra colpidora de vides.
Fortament garfides eixí
defora els murs,
esperitant troians vers la
lluita glorificadora.
De seguida tots acudiren a
la seva crida. També els guerrers
que abans havien declinat
enfrontar-se,
Posthomèriques.
Llibre Primer. Pentesilea. (vv.140-167)
Pentesilea va matar Molió
i, tot darrera, Persinou,
Ilise i Autiteu i, encara,
el valent Lerno,
Hipalme, Hemònides
i el poderós Elasip.
Al seu torn, Derínoe,
matà laòfon i Clònia a Menip,
que de ps enrere, des de
Filace, seguia Protesilau,
aquí per tal de
lluitar contra els ferrenys troians.
Veure morir Menip,
enfurismà d’allò més Podarces,
fill d’Ificles, perquè,
de tots els companys, l’estimà en gran manera,
i de seguida afuà,
mortalment, a la deïfica Clònia,
la seva ferrenya llança
i la traspassà pel ventre,
i al moment, pel mànec,
hi regalimaren sang i vísceres.
Això enfurí
Pentesilea, que amb la seva llarga llança
cosí el sòlid
múscul del braç de Pordarces,
fou el braç dret, i
les venes que tallà, sanguinolentes,
s’obriren deixant anar
dolls sang negra.
Entre laments, ell
s’enretirà del camp
puix el mal li produí
una insofrible agonia;
un cop lluny, l’enyor
abaltí als filaceus, en gran manera,
perquè no trigà
pas gaire estona i, molt a prop de la batalla
a morir-ne, entre els
braços dels seus companys.
Posthomèriques.
Llibre Primer. Pentesilea. (vv. 227-246)
De tota manera hem de dir que els
llibre Posthomèriques no tan sols parla de Pentesilea sinó
que és un veritable farcit a allò que Homer no relatà
extensivament. El llibre comprèn la narració que deixa
per explicar el poeta grec, des de la mort d’Hèctor i
Patrocle i els seus funerals, passant per la batalla final de Troia,
l’engany del cavall de fusta i el retorn cap a la pàtria
dels grecs vencedors, el punt just abans on Homer torna a reprendre
la narració i ens ofereix el seu segon Poema: l’Odissea.
D’aquí ve el nom de Posthomèriques o Farciment a
Homer.
Si voleu saber-ne és haureu de
llegir el nostre llibre:
Poesia Narrativa Medieval.
Hams:
Posthomèriques en català. Pentesilea en català. Penthesilea catalan. Poesia Narrativa Medeival en català. .Heinrich Von Kleist català.
Eps.-
POESIA NARRATIVA MEDIEVAL IV. BEOWULF.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada