POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XII. WALDERE

WALDERE

Seguim parlant del nostre volum Poesia Narrativa Medieval. Us parlaré del Waldere uns fragments d'un Poema perdut relacionat amb el Waltharius i escrit amb antic saxó

Fragment A.

Es tracta de dos fragments en antic saxó d’una obra perduda escrita entre els segles VIII i IXè i que encaren uns episodis de la mateixa història del Waltharius donant-ne una versió diferent a aquella escrita en llatí i que degut a la seva escadussera conservació es fa molt difícil preveure’n els matisos que devia tenir la totalitat. L’interessant és que aporten la constatació de formar part d’una narració oral germànica que es manifestà aquí en llengua saxona antiga amb les seves peculiaritats mètriques (l’al·literació habitual, el ritme narratiu oral, etc.) i que transcendí a elaborar-se completa en llatí, en format d’hexàmetre i amb les característiques freqüents, un parell de segles després.

Aquesta narració vindria a ser el reflex de la importància que va significar la irrupció dels Huns en tots els pobles germànics, situats al bell mig del seu pas cap al cor d’Europa i que es materialitzaria en la peculiar transmissió oral de les narracions germàniques que han pervingut fins els nostres dies.

Els mateixos personatges, algunes vegades amb noms diferents o molt similars, moltes altres amb peculiaritats psicològiques dispars es poden constatar, a part dels Waldere i el Waltharius en narracions tan diverses com: La Cançó dels Nibelungs (Nibelungenlied) o la Saga Pidreks, el Walczerz Polonès (Walterus Robustus), el Chronicon Novaliciense, etc.

Per descomptat se’n desconeix l’autoria i el lloc de composició que en el llatí era el monestir suís de Sant Gall.

Ambdós fragments es varen localitzar entre un còdex de sermons de la Reial Biblioteca de Copenage el 1860. S’havien fet servir, com passa molt sovint, per engruixir el farciment de les tapes del volum.

Fragment B

Resum

El primer fragment consta de quasi 32 versos complets al·literats. Consisteixen en un discurs on el personatge femení del Waltharius, Hiltgunda (segons es desprèn del v. A12) encoratja el seu company, el fill d’Alfer (Walther), com a guerrer d’Àtila a lluitar contra Wudhere a qui es considera (seguint les lleis germàniques) sense cap dret i que, en haver abandonat l’espasa i els tresors (molts anells), haurà de perdre la batalla, buscar un nou senyor o morir.

L’anomenat com fill d’Alfer es tracta de l’heroi del Poema llatí Waltharius. Figura com a campió d’Àtila, possiblement Wudhere seria en Gúnthar del llatí, amb la particularitat que Àtila estaria present en el combat, quan allí la lluita es produeix arrel de la fugida de l’heroi i lluny del dominis dels Huns i de llur cabdill.

La temàtica que es desenvolupa en els 33 versos conservats del segon fragment (B) és molt més confosa, donat que generalitza molt el món de la narració. S’hi esmenten diversos noms com: Deodric, Widia (v. B4), Nidhard (v. B8) i Wielandia (v. B9) que són noms que apareixen en altres narratives germàniques, tret del darrer que també apareix al Waltharius (v. 965), on consta el faedor de la cuirassa tan preuada per Walther i que havia fet prendre a Hiltgunda de l’arsenal Hun (v. 264)

Tanmateix al Waldere i el Waltharius hi apareixen d’altres personatges que sí són extrets de la Història verídica. Àtila i els Huns, per descomptat, Gibich, Gúnthar.

El Poema i els fets històrics.

L’heroi d’ambdós relats, Walther ( Waldere, Walthari) és difícil de situar històricament. Alguns estudiosos han proposat el rei visigot que governà Aquitània (de fet això s’especifica al final del relat llatí), anomenat Vallia, però en el seu cas aquest regnà tan sols tres anys, no com l’heroi del Poema on s’hi especifica que ho féu durant uns trenta. Es fa difícil acordar-ne la similitud, ni tan sols fixant-nos en els fonemes inicials del seu nom, en canvi el seu successor al tron aquità, Teodoric (el visigot, no confondre amb l’ostrogot), sí que governà Aquitània durant trenta anys, com remarca el Poema llatí del Waltharius, a més, participà en les lluites contra Àtila, tot i que hi morí en batalla.

La nostra proposta en català és:

Pel Text A

...... va animar-lo encoratjadorament: 

“Ànim! No defalleixis en topar amb Weland;  

no pot enganyar als qui sostindrien de Mimming 

la pesant espasa. Ja han caigut sovint en la batalla, 

xops de sang dels cops d’espasa, un guerrer rere un altre. 

 Qui ha estat avantguarda d'Àtila no pot defallir de cap manera; 

encara que perdessis l’embranzida més noble avui (...) 

Ara ha arribat el dia (...) 

quan hauràs de fer una de dues: 

 o perdre la vida o guanyar la glòria 

reeixint d’entre els homes, fill d'Alfer.

No et blasmo, senyor meu, amic meu, ni gasto mots en va,

en tinc prou amb allò que he vist al llarg del joc d’espases;

desgraciadament davant de cada home,

que t’ha volgut apartar o fer caure als pendents,

has defensat el teu cos, encara que molts enemics

t’hagin volgut obrir amb el fil de l'espasa;

però has anat endavant, cercant el brogit del combat,

lluitant al límit; he arribat a témer

que no cerquessis el destí massa violentament,

per haver triat aquest lloc com a camp de batalla,

i davant de tants homes. Perquè t’has d’honorar,

fes obres virtuoses, mentre déu té cura de tu.

No facis cabal del seu matxet que fou el més preuat dels tresors,

ofert per ajudar-nos a tots dos; amb ell la fanfarroneria de Gúnthar

et voldria humiliar, ja que en aquest conflicte pretén,

erròniament , primer demanar,

refusant l'espasa, després exigir els preuats tresors,

de molts anells; però ara que, sense anells,

ha defugit aquesta contesa, ara, aquest senyor haurà de tornar

a la seva vella pàtria o bé dormir aquí la seva mort,

si tot seguit...

I pel fragment B
 

B.

(...) “una espasa millor

fora d'aquella que tinc també,

en una beina enjoiada, dormint amatent.

Sé que Teodoric pensava enviar a Widian

mateix en persona i també un munt de riqueses

amb molts braçalets i anells i molts dels seus fent d’escorta,

guarnint-la d'or com a recompensa de temps passats,

perquè en el captiveri el nét de Nithard,

Widia, fill de Weland, alliberà el seu senyor

de les urpes del monstre amb una inusitada prestesa”

Va dir Waldere, el coratjós guerrer,

que amb la mà garfia la confortant de les batalles, sabent

que l'ajuda de l'home neix just de la sang:

“Esperava més consol el rei, amic dels Burgundis. 

Potser pensava que la mà d'Hagen decantaria la contesa

posant fi al combat; prova-ho, si goses,

potser estic cansat per la batalla, i em prens la gramalla grisa,

aquí la duc, damunt les espatlles, herència d'Alfer,

ferrenya i de noble presència, guarnida i àuria;

només mereix portar-la un cossatge principesc,

perquè el seu toc protegeix de tota cosa;

els atributs dels enemics no li seran hostils,

quan aliens com siguin em vulguin assaltar,

o quan m'adrecin llurs espases, igual que heu fet vosaltres.

Encara us pot donar la victòria, aquell que, com ha fet sempre,

té a punt un bon consell en tot allò que és recte.

Aquell, per tot el més sagrat, de qui s'espera ajut,

suport de déu; prou que en trobarà amb certesa,

si ho merita, aquell que és el primer afortunat.

Llavors podrà dispensar riquesa als superbs,

i norma en les possessions, és a dir...

(...)

Hams: Waltharius, Waldere, Àtila, Waldere en català.

Tornarem amb: Hildebrandslied (La Cançó d'Hildebrand)