HILDERBRANDSLIED
El Text.
F. A,
A un li vaig sentir dir:
que es desafiaren en combat singular,
Hildebrand i Hadubrand, enmig de
sengles hosts.
Pare i fill varen preparar llurs
armadures,
es guarniren vestits de combat, es van
cenyir les espases,
sota les cotes de malla, llavors van
cavalcar vers la batalla.
Va parlar Hildebrand, fill de
Geribrand, per ser el més gran,
i d'experiència major a la vida.
Començà demanant
a l'altre, ras i curt, qui era el seu
pare
d'entre tots els guerrers del poble
“(...) o de quina família ets.
Si me'n dius un ja en sabré
l'altre
que ben conegut tinc tot aquest regne i
la gent que hi viu”.
Hadubrand respongué a
Hildebrand:
“Això ens van dir a mi i a la
nostra gent,
un que era vell i sabedor i que va
viure aquí
en temps de Hildebrand el meu pare. Em
dic Hadubrand.
Ell marxà i cavalcà vers
l'est fugint de la ira d'Odoacre,
juntament amb Teodoric i molts dels
seus combatents;
marxà deixant a la misèria
la seva pobre dona sola a casa amb un
fill petit,
sense més hereus i, amb tot,
cavalcà cap a l'est.
Per tant des de Teodoric que en tenim
l'absència.
Ell, que era un home sense amics,
patí la còlera profunda
d'Odoacre,
per ser lluitador favorit de Teodoric,
puix sempre era a l'avantguarda,
lluitant amb delit,
era conegut pels més valents.
A hores d'ara no crec que estigui viu”
“Coneixes
el gran Déu, testimoni,-demanà
Hildebrand- quan parla des
del cel?
Mai has pledejat fins ara
amb un parent més proper”
Llavors es descargolà els
braçalets dels braços,
fets d'or imperial, que li havia donat
el rei,
senyor dels huns. “Et dono això,
en senyal del meva estima”
Hadubrand,
fill de Hildebrand, va dir:
“Amb la llança ha de rebre
l'home, els presents,
punt per punta!”
“Ets un vell hun massa llest!
M'irrites amb la teva xerrameca i
encara m'afuaràs la llança.
Has arribat a vell, gràcies a
les teves estratagemes,
una cosa em van dir els mariners
que venien d'orient, pel gran mar, que
la guerra se l'endugué:
mort és Hildebrand, fill de
Heribrand”
Hildebrand, fill de Heribrand, digué:
“Bé puc veure en la teva
armadura
que pertanys a la casa d’un bon
senyor,
que mai has estat exiliat d'aquest rei.
Doncs
bé, ara déu poderós vol -digué
Hildebrand- que el destí
s'acompleixi!
Vaig errar seixanta estius i hiverns en
terres llunyanes
i sempre em col·locaren a
primera línia,
tot i així, a cap ciutat no em
varen ferir;
i ara, el meu propi fill em matarà
amb l'espasa;
em rematarà amb la fulla o, jo
li causaré la mort.
Però ara pots fàcilment,
si la teva força et pren,
aconseguir d'un vell l'armadura
i arrabassar-li el botí, si tens
dret a fer-ho” (...)
“Però això és de
covards, -digué Hildebrand de l'Ostlenten-
Vós us heu negat a lluitar, quan
tant desig en teníeu,
en lluita en comú; (ara) tractem
si voleu,
quin dels dos ha de prendre la túnica
avui,
i aquest dret de batalla com (és)
llavors fem-ho a la primera embranzida
amb les llances
afuades vers sengles escuts”
Llavors van cavalcar plegats, escuts de
dispars colors,
vencent el dolor dels escuts blancs,
tots ja tenien les dargues trencades,
destruïdes pels embats de les
armes pesants
(...)
 |
| Portada del nostre llibre del 2015 que conté tots aquests textos que estem tractant. |
Trobareu tot l'estudi i més a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada