dimecres, 14 de setembre de 2016

L'ORIENTADA 3 Francesc Pelai Briz Fernàndez

L'ORIENTADA

Francesc Pelai Briz Fernàndez


Mes, per què serviria de la vida
reconsumir-ne els anys, si els misteris
amb nostre giny ben clars no es revelessin?
Roger! ...Sí, si! Roger...aquell cap d’ala
que avui has pecejat... Girçó, El coneixes?
Un vell com jo ha fet tremolar un atleta!

I la rialla sona altra vegada
a l’espai reduït on nia el màgic.
- “No podies pas pensar-t’ho! Vingueres
de tots els meus cabals vas fer-ne tria,
quedant-te el millor... Ja fa vuit anys ara.
La revenja ha trigat, desesperava

i ja la tinc, la tinc...i serà grossa
i cruel i mortal. Ves, ves! Amaga,
amaga l’eina que obrirà les venes.
T’he ben llegit el pensament. Encara
que cent llegües sota la terra dura
la colgués, està escrit, moriràs d’ella”

I la testa, movent d’un cantó a l’altre,
escolta amb molt d’afany si minva fora
la tasca de la mort. La calma reina.
La nit amb foscor tot ho amortalla
i a les beines, les armes homeieres
molles de sang, del seu fatig reposen.

Tot ha finit, Marbrec la cambra deixa,
per un corredor, rumiant, fa via.
Al capdavall d’aquest, troba una porta,
que empeny i obre. Una claror esmorteïda
la cambra emplena. Penja del baix sostre
una llàntia tota escantonada.

L’aire és pesat. A una banda una estora
de joncs fins d’Orient el trespol tapa.
Al capdamunt hi dorm un formós jove
damunt del seu mantell plegat amb cura
hi descansa la testa. No més bella
lluu l’albada en tot el món del que ell sembla.

Damunt d’aquella estora atapeïda
li mig cobreixen els rulls la fina galta,
acolorida un xic, tot embullant-se,
com al camp s’emboliquen les espigues,
quan vinclades pel pes del gra es barregen,
mesclant-s’hi les arestes llargarudes.

Jau de costat, la cabellera és rossa
com la flor de la gódua, el pit tapa,
prement-lo suaument, gipó de seda:
teixit a Damasc, tot verd com la fulla
dels forts pins. Unes calces ajustades
estrenyen dues musculoses cames.

Jau de costat i dorm. La pau serena
que dorm al seu front traspua alegria;
somnia, sí; i un somni l’encativa,
que el fa riure, falaguer. Quan el màgic
s’acosta, se’l guaita: - “Ben cert! – murmura-
joventut és amor, és goig, és vida!

Heu-lo aquí, dues hores no encara
que. fugint de la mort, el recollia
i ara ja dorm. Tranquil·lament reposa
somniant amb l’amor! ... Sí, és tan bella
com el lliri del prat i com la rosa
que en cap més brot les aures balandregen.

És més jove que tu, més encisera
i això que tens d’un àngel la figura.
Bessons sou en bellesa, com bessona
en bondat vostres franques ànimes nien.
Mes ai, el cel més pur també té els núvols
que el seu blavós espai enterboleixen.

Deixa glatir el cor, ja et vindrà l’hora
de regar el seu camí d’amargues llàgrimes.
Més no... esbargeix el somni, que jo el viure
te l’he dat per fer arribar a termini
la meva venjança i odi...Fuig, fora! Fora
de l’amor afalacs i les ventures!

Em venjaràs! Per tu buides les venes
han de quedar de sang. Mes el fat lliga
i ha d’acomplir-se: com del mort l’espasa
ha d’obrir al seu cos la fatal via.
D’aquest somni plaent enfila el somni
que et mostri el lloc on ell tindrà el ferro”

I havent dit això una finestra obre
que dóna al riu, el llegendari Hebrus.
Fosca és la nit, quieta i estrellada.
Després vers el donzell amb pressa torna
i prement-li els polsos, amb la dreta,
el front alegre apesarat li deixa.

La fatiga prossegueix la calmosa
respiració amb que dormia el jove,
i el braç, quiet fins aleshores, ara
de tant en tant somou. Fins que mig obre
els ulls, que closos eren i, sospira.
Heus aquí el somni que el neguiteja:

Era de nit i un home camí feia
envers un bosc; en una mà una teia
encesa duia. Amb fatigós delit
endins d’un bosc anava. Tal com corre
empesa pel fort vent la fina sorra
d’un pla desert, així es veia córrer,
capficat, anhelós, ple de neguit.

A l’altra mà una espasa sangonosa
duia pel mig del tall ben agafada.
On va? Qui és? Quin esperit el duu?
Arriba al bosc, veu una alzina vella
que té el tronc foradat d’una centella;
hi puja i al forat que ha fet en ella
el llamp, de pressa hi colga el seu braç nu.

Mig riu. Pren l’espasa i a dins la fica,
Hi cap. No es veu! ... Ja està salvat...! Oh, rica
i amb sort la troballa aquest cop s’aplica.
Baixa de l’arbre i... quan del bosc anava
un corb negrenc, que dalt de l’arbre era,
sent; mort d’esglai, que amb veu potent cridava:
Del tronc te’n trauré l’espasa demà.”

Ell recula fremint, la treu de pressa
d’aquell vell tronc i tot el bosc travessa
i davallant per un xaragall al riu,
a dins l’aigua la hi llença a corre-cuita.
L’arma un instant amb l’aigua mansa lluita:
se’n va a fons... Ja està llest...però una truita,
amb el soroll, si que abandona el niu,

i traient el seu cap damunt la clara
aigua freda, així parla: “El que has fet ara
tot desfet ara mateix jo em disposo! “
I a la riba la treu. Ell amb feresa
i mort d’esglai la pren i amb rapidesa,
portant a l’altra mà la teia encesa,
trast, tras, corrent cap a un alt cim se’n va.

Hi troba un cau, hi entra, hi fa un sot, cava,
(l’espasa n’era l’eina amb què cavava)
Ja està llest... Ja la tira a dins del clot,
la colga, aplana el sòl, guaita, es mig gira,
entorn del cau tot recelós ell mira.
Ningú m’ha vist” –sembla que diu, quan tira
l’últim grapat damunt mateix del clot.

Però un talp que darrere seu tenia,
allò que havia fet ho reponia
i quan es disposava a eixir del cau
li diu així: “Jo trauré aquesta terra
i quan el sol vindrài a aclarir la Terra
l’espasa es trobarà al cim de la serra”.
Del clot l’espasa tot de pressa trau.

Més amunt veu un volcà, allí s’atansa,
allí el duu l’esglai i l’esperança:
Allí segur no hi sentiré eixes veus”
I puja, puja i puja, al cim arriba,
res d’aquest món, que la hi tiri, no el priva.
Mira el cel, està núvol; la geniva
de la boca del monstre té a dos peus.

De les mans l’espasa en cau aplomada,
la gola del volcà se l’ha empassada,
ja tot està acabat, ningú diu re.
Baixa del cim i en ser a la praderia
sent una remor d’infern d’on venia,
és el volcà que amb la veu ronca i fera
li crida: “Al pla jo la vomitaré”

I al volcà no és pas aigua, arbre ni torre
allò que dins sols ell pot desenterrar-ho;
presa que pren, no en torna, és com la mort.
I així plora amb ràbia, aquell i ni s’atura
ni torna enrere i, tot fugint murmura:
Abans que el meu braç un obstacle aturi
i el braç de déu me la clavi al cor”

I en arribar aquí el jove es desperta.
I fins despert del volcà veu la gola
tota asprosa, fonda, esquerdada i negra.
Veu els xaragalls que deixa la lava,
com fets per rella roent gegantina,
hi veu clapes de cendra atapeïda

que els clots omplen i amb el seu buf pels aires
de tant en tant en torbs de pols s’aixequen.
La xardor de l’infern que n’ix l’ofega,
li tapa els esperits el baf que en brolla,
i és tant viu el somni que encar li sembla
sentir cruixir sota els seus peus la lava.

I en el suau ensopiment que sempre
segueix un malson carregós, li sembla
veure encara als seus peus la planta
clapada de poblets que blanquinegen
i, al lluny, del mar les rondinaires ones
que enribeten la costa amb blanca escuma.

Com esmenta l’orat la seva vida,
amb trossos de seny clar, quan absort brega,
entre records i desitjos de rompre
l’ampla resclosa que el seu juí tanca
dins d’un cercle boirós, on ell sense esma
hi cerca llum i hi troba sols la fosca.

I al final, la realitat commovent-lo
el torna en si. Al màgic que se’l goita,
clava els ulls i...: “Ah, sou vós?” – diu amb veu feble.
Quin somni més feixuc!” – mentre el repensa
novament i, afegeix: “Més em valdria
dormir, si el meu despertar és tan negre!“

I dit això s’aixeca. “Escolta, jove-
li diu llavors Marbrec- “de la mort riu-te’n.
Compta la vida per sana i estalvia
si segueixes els meus consells. La terra
que frises podràs tornar a trepitjar-la,
però abans, atén bé, has d’obeir-me.”

I acostant-se al donzell, així li parla,
fluix, baixet, com si temés que li sentissin
els mots que diu les parets que l’envolten,
com l’enamorat a la seva aimia
quan diu paraules de l’amor més dolces,
d’il·lusions més tendres que el somouen.

Segueix a L'Orientada 4

dimarts, 30 d’agost de 2016

L'ORIENTADA 2.- Francesc Briz i Fernàndez

L'ORIENTADA 2

(Francesc Pelagi Briz i Fernández , 1839-1889)


((Ve de L'Orientada 1)


I veu que..ah, és ell! El geni de la guerra!
Dins dels seus ulls encara hi guspireja
l'esguard que al contrari estamordia,
que les ones del mar emmirallaren
i que l’amor amb tendra melangia
a la muller el cor encaterinava.

És el Cèsar! A mitges el cos tapa
el seu mantell blau que un rivet voreja
de teixit d’or. Al cap encara hi porta
el blau capell amb la presilla plana
farcida d’embotida pedreria.
Porta el cinyell clavetejat d’ivori.

La túnica duu blanca com la flonja
pell del poruc ermini; mes en ella,
just a la meitat que tapa el pit ample,
la brava post, com traspua i brolla
del blanc colom, damunt la ploma fina,
sang, quan l’esparver hi obre una gran nafra,

igualment per dotze parts borbollava,
d'espessos regalims, sang de l’heroi,
buscant per les clivelles de la túnica,
les més fondes canals per relliscar-hi.
Damunt del gruix cinyell, entretenint-s’hi,
havia una gota roja escumosa,

que de gotim a gotim, desprenent-se
en grosses clapes la gonella omplia.
Fit a fit l’aparició esguardava
l'espantat alà, a l'encop, escrutant-la
amb boca mig oberta i mans convulses,
com l'au guaita la serp en veure’s presa.

Marbrec, rondinant la misteriosa
invocació augmentava l’angoixa
febril de l’alà. Lluny encar ressona
la remor del tropell dels que arrabassen
la vida als confiats que als carrers ixen,
ignorant que la Mort a l’aguait vetlla.

- “Naixeràs, moriràs” – a les orelles
aquests mots, sovint sent ressonar amb força
el fill del Turquestà i, tot i que brega
per vèncer la raor que al cor li migra,
no pot i sent el goll del seu cos dintre
i perden els seus ulls l’esma de veure.

Mes confessar-se esporuguit? Ell témer?
Vergonya tal no la confessa. S’alça
de sobte i tot donant un cop a terra
amb el peu tremolenc –“Prou! “ – crida amb fúria.
Marbrec conclou l’encís i tot s’esbrava,
i torna al llum la claror esmorteïda.

- “Ara em creureu, suposo?- diu el màgic,
posant de nou el llum damunt la taula.
El fer alà sols li contesta: “Diga’m,
quina fi tindré jo. Consulta el llibre,
el meu palmell, el front, allò que vulguis”
Marbrec en defuig la mà i pren un llibre.

Llegeix, torna a llegir; pensa, cavil·la,
amb el polze, humitejant-lo als llavis,
fa regirar els fulls rústecs que s’encasten
uns amb altres. Llegeix, llegeix, rumia.
Després despenja l’arma, plega el llibre
i donant-la a Gircò que se la queda:

-“Morireu, si el meu saber no falla,
en temps de guerra, diu, per eixa espasa
degollat. Oh, Gircò, mal astre regna
per vós en aquest món. Mal fi és vostre”.
- “Si ella m’ha de matar, jo en respiro,
no tinguis por, no em matarà pas ella”

Això respon l’alà, prenent l’espasa.
I deixant a la taula tres monedes,
s’abriga amb pressa i a sortir es disposa,
el màgic, tot seguint-lo, l’acompanya
murmurant: - “El Senyor us doni ajuda”
Després la porta tanca i la clau gira.

S'ha enfosquit la nit. El jueu tremola
de goig. Dessota el drap de l’esquifida
túnica negra el cor li bat i amb baixa
i rogallosa veu: “Bé, bé! – rondina-
el llop per ell mateix cau a la trampa.
L’he conegut! ... Beneit! No s’ho creia!

dilluns, 29 d’agost de 2016

L'ORIENTADA 1 .- Francesc Briz i Fernàndez

L'ORIENTADA



L’ORIENTADA

(Francesc Pelagi Briz i Fernández , 1839-1889)

Damunt de vostra tomba tan plorada,
eixa flor arrancada
de l’arbre de la meva trista fantasia
per mi posada sia.
Ella serà per sempre més penyora
d’aquell que en vostre cor nia
del vostre fill que l’amor vostra enyora.

F. P. BRIZ I FERNANDEZ
Barcelona 6 de juny de 1881.


CANT PRIMER.
L’ENDEVINAIRE.

Introducció – Andrinòpol- La matança – Marbrec l’encisador – Gircò hi acut per tal que li endevini l’esdevenidor – L’espasa del mort – Vaticini – L’aparició- Gircò se’n va més angoixat- El patge Roger – El somni- Marbrec l’adreça al camí de venjar el seu mestre- Jurament del patge – La Capitost – Disfressar amb roba de l’endevinaire el patge fuig d’Andrinòpol al cor de la nit.

Canto uns amors i d’un cabdill il·lustre
la mort i la venjança; les heroiques
lluites d’aquells que anaren valerosos
a salvar un imperi i duts de la ira,
altre cop al seu fat l’abandonaren
en càstig just d’ingratitud iniqua.

El sol d’orient que colrà llurs rostres
s’emmirallà en la sang per venjar-se
del grec covard, que convulsiu, d’enveja,
traïdorament a l’heroi mor donava;
encara avui que als seus fills ho explica,
recordant aquells fets tot ell tremola.

Sota el cel resplendent on l’art un dia
com mai en altra part florí amb bon astre,
si bé albirant les planes on impreses
dels semidéus quedaren les petjades,
a les terres del noble i de l’invicte
i gran Alexandre, terror de l’Àsia,

Una ciutat antiga els murs aixeca,
donant al sol els seus lluents cimboris
de coure i or. De punxegudes torres,
de jardins i palaus, carrers i places,
del vianant l’enamorada en feien.
(Ah, encara avui, vella i tot, enamora!)

Té per nom Andrinòpol i formoseja
pels palaus, els palmars i sicomors:
de l’Hebrus que als seus peus llença i destria
el seu brollar d’escuma rondinaire,
rep la frescor de les aspres muntanyes
del seu voltant i alè d’isardes selves.
Turca és avui. Més pura ja hi seguia,
quan va esclatar des del seu cel la gesta
que va enaltir-te, oh pàtria! I tremeren
el ressò de la veu de l’almogàver,
des dels seus fonaments als altars d’Efes,
niu i traspàs de l’àliga profètica.

En aquella ciutat i quan encara
omplia el blau espai que al món acotxa
l’immortal eco immens de les croades,
una vetlla de memòria trista,
uns crits de dol i angoixa despertaren
aquells qui la son, ulls clucs, s’esperaven.

A la llum d’unes teies, com a feres
perseguits sens clemència, corsorpresos,
finien degollats els que d’Itàlia
vinguts amics per a salvar Bizanci
de la petja del Turc, tan bella paga
dels bizantins, traïdorament, rebien.

Nit d’esglai fou aquella. Sagnant-los
i esquinçant llurs vestits; cercant la vida
a la foscor de les desertes rues,
fugien uns, d’altres com braus finiren
escometent la mort sens defensar-se.
D’altres el riu l’últim badall gelava.

El sòl , xop de sang, desequilibrava
els peus febrils dels matadors sens ànima
que, com uns folls, cercaven el carnatge
i pam a pam tots els racons seguien.
Com fa un lladre de pas dins de la selva,
si d’atzar la presa se li escapa.

El ferro de tall viu segava els nervis,
venes i carns de cossos que abans d’ara
en bona lluita respectat havia
i el grec covard, és a l’escalf d’aquella
ardida sang, com de novell coratge,
que enfortí el seu feble cor de dona.

Els veïns porucs tancats dins llurs cases,
darrera de les portes, amb l’orella
clavada a les esquerdes, escoltaven
els crits i els ais i els renecs que defora,
en etern rebombori barrejant-se,
com un eco d’infern l’espai omplien.

Alguns del marxapeu, per l’ampla escletxa,
amb el tacte dels dits ben bé sentiren
entrar-hi glop a glop la sang calenta
d’algun nafrat que, en caure, d’agonia
sotragava les fulles de la porta,
tal com les mou el vent de tramuntana.

Doncs just, aquella nit, Marbrec, el màgic
que encanta les serpents i encisa els homes,
amb el cap emboirat i els ulls pensívols,
del seu cau, assegut, la remor escolta
del riu que llepa els fonaments massissos
del seu casalot de fustam i argila.

De tant en tant fins al seu clos arriba
l’ espantosa cridòria i aleshores
un riure cruel els seus llavis baden,
belluga el cap, escolta i fluix rondina:
“Ells contra ells: està bé. Tasteu el ferro.
Canta, canta Leví que Judà plora.”

I comença a fullejar un ample llibre
amb un llum de coure de claror escassa.
I encara és al primer full quan li sonen
dos cops seguits a l’ennegrida porta.
S’alça Marbrec, vers el portal camina
a veure qui amb tal força truca.

- “Obriu”, li fa, des de la part de fora,
una aspra veu. De dins, el pany girant-hi
la clau, Marbrec obre al qui ve. – “Qui us mena
en nit con la d’avui per aquest barri?
Entreu, entreu Girçó. Sia honorada
la meva casa amb la vostra presència”.

Embolicat amb mantell negre avança
el foraster. El seu capell de ferro
batut i polit relluu a la dèbil
claror del llum. Té la cara ferrenya;
els ulls negres i vius; grossos els llavis
i un pel curt crespat li pobla les barres.

Dos lluents esperons als peus li dringuen
a cada passa que fa. Es desembossa,
descobrint una cota ben teixida
amb anelles d’acer. S’asseu i amb calma,
allargant a Marbec, que se’l contempla,
una espasa sagnant, així li parla:

- “Tant com pot ser, també pot deixar d’ésser:
mes al meu terrós hi creuen i tal volta
pot ser encara cert que un no s’ho expliqui.
Mes si saps l’art de llegir a les estrelles
i endevinar el pervenir vull que em diguis
de qui són eixa sang i aquesta espasa.

Creuré en el teu saber si ho endevines
i tu em diràs la fi que m’ha d’ocórrer.”
Així parla aquell i com qui escolta
un tros plaent de música sentida,
així Marbrec n’escolta les paraules,
sens perdre’n mot i amb cara riallera.

Dret davant de Girçó, amb la vista baixa,
sense parlar llarga estona rumia.
Mes de cop, com tret per algú de l’èxtasi,
prenent l’espasa que l’alà li dóna:
- “Creureu si ho endevino? Si us és fàcil
vèncer el dubte, creureu! Jo us ho asseguro.”

Així parla el màgic, qui en contacte
del ferro tot s’anima, com s’adreça
al contacte del sol la serp isarda.
La fulla es mira, el pom, la cisellada
vora que és d’or amb perles embellida,
treball ric, ben entès, eixit d’Itàlia.

A l’acer tirà a pols només set gotes
de l’aigua negra d’un flascó de vidre
i el bull que el líquid en contacte arrenca
de la sang ja mig presa, atent observa.
Després tombant el cap en Gircó es mira
tot murmurant: - “Gircó, no és sang de casa!”

- “Ha, ha! – riallejant aquest contesta-
Ets ben curt de gambals si més no hi lluques.
I és per’xò que tothom d’aquí t’alaba
i dels endevinaires se’t diu mestre?
Si Merlí n'hagués sabut més, jo et juro
que mai pels aires cavalcant l'hauria.”

- “No és de casa aquesta sang- barboteja
de nou Marbrec- Jo us diré d’on calenta
la tarda glatia i en quines venes
ha injectat valor i de quina testa,
assaonant el cervell, ha fet néixer
ambició finida en jaç d’espines.

Mes abans heu de dir-me si les teles
del vostre cor resistiran la prova”
I més tal com la quieta salzeda
quan té les fulles immòbils si bufa
el fort mestral, una remor sorda escampa
agitant el fullam del seu brancatge,

Talment Gircó, quan sent l’agullonada
de les paraules del jueu i trèmol,
del tamboret on seu, irat s’aixeca.
- “Covard jo? I ara – crida amb foc- En quina terra
has sentit titllar un alà suposar de tal cosa?
Fes el teu fet, endevinaire. Trasca! “

- “Sé que en vostra pàtria els mascles pugen
forts i cepats com avets. El meu avi
ja m’havia explicat que tot contracte,
amb la vostra sang eixint de les venes,
segellen ardits. Sé que la Sarmàcia
no cria cors vans ni espantadissos.

Com sé que el roure a l’huracà s'encara,
per més que arreli en terra molt ventosa;
també sé que se'n mig parteix el roure
si del llamp tasta la roent fiblada.
Ara la prova que us tinc amanida
pot ser en vós que del llamp tingui la força.”

Gircó no li respon. Se’n torna a asseure
arronsant les espatlles. L’altre agafa
l’espasa pel pom, sols una senzilla
lligada hi fa amb un simple cordill ben doble
i guarnint-hi una baga, d’un fort ganxo
del sostre a plom l’arma hi deixa penjada.

A sota la seva ennegrida punta
el flam del llum amb gran cautela hi posa.
Talment com fa el soldat així que havia
el foc grec que pels aires partint ratlla,
deixant rastre roent. Després tres passes
enrere dóna i diu amb molt misteri:

- “Naixeràs i viuràs –i mentre parla
els ulls en blanc mig gira, el cap aixeca
balandrejant la seva barba blanca.-
Moriràs – va dient, amb la veu fonda.
De la caixa eixiràs, - I aquí la seva vista,
com de gat mesquer li fa llumenetes.

I plegat, amb la descarnada dreta
damunt d’un llibre fa cercles i ratlles
i el flam revifa amb una vara prima
del llum esmorteït. Gircó se’l guaita
els colzes recolzant damunt les cuixes
i amb el front tot rugós. Mes, oh prodigi!

Com al cel la nuvolada lleugera
de sobre el blau espai, mentre fa via,
mil formes pren i ara és un fum que enlaira
els flonjos cargols, ara és una fera
de testa gegant, ara és un fantasma
que el seu mantell al vent tot fugint dóna,

Així del flam fugint-ne una rogenca
boira creixent que cap al sostre munta;
s’estén entorn de l'espasa penjada;
com glòria esplendorosa enlluerna
que de la cambra el negre fons, encara
fa ressaltar molt més la vivor intensa.

Al seu bell mig té la blancor del lliri,
la rojor de la sang pren a la vora.
En reflectir-s'hi del jueu la cara
pren tot el color encès de la rosella
i dessota llurs celles arquejades,
veu Gircó els ulls com dos lluents estrelles.

Aquest guaita fixament de l’espasa
l'ombra llarga que es dibuixa negra
sobre el fons blanquinós. Veu amb sorpresa
darrere d’ella i tot dret un fantasma
que un xic tèrbol primer, va prenent forma
fins quedar una figura definida.

(Segueix a L'Orientada 2)