diumenge, 2 d’abril de 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 3

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 3

Dibuix de Gustave Doré - Saladí però pot ser Corbaran, també.

(T II) El rei prega Arloi que se n’estigui de mentir, si tan és audaç per gaubar i escarnir, li digui la gent que veu venir, o què vol, demana o allò que diu. Arloi li dirà allò que sàpiga: “Ço és sobre el duc Godofrè que us ve a envair, que prou coneix les seves armes i el guarniment de la seva gent, els quals són de gran ardit, Alamans i Brabançons (Braimans) (v. 61), tots de témer, dels qui ni els cavalls no es poden ferir, ni tocar-los els escuts sinó volen. Ni la llança ni sageta no us podrà servir quan el duc pren les armes totes revestides que fan tota la terra fremir; ni d’una pedregada sentiríeu tal brogit. I porta una espasa que sap ferir fins als arços no el veuríeu migpartir, ni l’escut ni cap ausberg no podrà un seu cop sofrir. Franc rei torna-te’n, encara hi ets a temps. Deixeu-lo sol justar i fer, que ni el teu déu salvatge no te’n podrà guarir”.

El rei quan el sent llença un gran sospir i quatre reis pagans fa requerir per arrenglerar les tropes.
(T III) El rei demana a Arlois qui són aquells que veu aparellar-se, per la fe que li deu se’n guardi de amagar res. Arloi comença amb Robert el Normand del qui en coneix les armes, les gualdrapes i la gent del voltant. Germà del rei Enric (Anric) no tan ric baró; és el fill del Bastard, del qui n’haurà sentit parlar, conqueridor d’Anglaterra (v. 87) que hi arribà pel mar. Millor que no guerregi amb ell. A més duu amb ell una gent que fan respecte, Duen destrals angleses (v. 90) i guies per llençar i, quan són en batalla d’aquí endavant, no se’ls podrà contrastar. “Rei no te’ls deixis apropar perquè res et podrà ajudar. L’orgull de Corosana et faran abaixar, la mare de la teva gent no et veurà tornar. Franc rei per què t’entretens fes-te enllà. És greu que fugis però pitjor és que et quedis”.
“Arloi si que en saps de riure i exagerar però encara hauré de veure els Francesos resar. No hi ha ningú prou savi per consell donar, d’aquí a la ciutat els farem recular sense tibar les regnes ni cap llança tirar del damunt de les torres veureu treure ni llençar i, amb tot, darrera les portes sentiran entrar tot d’espases i llances”.

(T IV) En un moment donat un dels prohoms que és assenyalat resulta ser l’arquebisbe de Pui, que va acompanyat per una gent d’Hispània, entre ells remarca que cavalquen Ramon Berenguer (v. 116) i el comte de Cerdanya (Sardanha), aplegats amb gent de Castella, de Burgos (Burc) i de Campanya (Campanha), cloent el comentari elogiós, com els anteriors.
Així quan Corbaran reclama a Arloi informació d’una altra companyia que veu posar-se en marxa, Arloi li diu que és el duc de Bretanya, un altre Drogo (Droguo) germà del comte de la viana i el duc de Bomberc, comte de la viana, ambdós saben tant de guerres com de llodrigueres (garenne). I venen per la dreta, pel cim d’aquella gran muntanya i d’avall, per la dreta, ran d’aigua i voltant-la, l’arquebisbe de Pui amb una gent d’Espanya, (v. 116) Ramon Berenguer i el comte de Cerdanya (Sardanha) i la gent de Castella, de Burgos (Burc) i de Campanya; i porten una ascona tan fera com estranya (v. 118), de res la veuríeu fer anar que el braç dret no sembli trencar-se o no els faci perdre el seny a tots els vius mirant d’esquivar-la.
Franc rei per què no fugues perdut per la muntanya, t’ho consello que la pèrdua serà tan gran que fins a Marroc el gran no n’hi haurà qui no se’n planyi, ni per tot el paganisme.


NOTA:
Sobre dos personatges esmentats en el Poema i que ens criden més l’atenció, per l’afectació de proximitat, són, primer el Berenguer dels versos (vv. 116 i 653) Es tracta de Berenguer Ramon II, dit el Fratricida. Sabem que havia perdut el judici sobre la seva innocència en la mort del seu germà bessó, Ramon Berenguer II, i que possiblement morí el 1099 a Jerusalem on havia anat a fer-ne penitència. Val a dir que les úniques referències en aquest sentit que n’existeixen són aquests fragments del nostre Poema. De fet posteriorment al seu bandejament se’n perdé la pista i només podem atorgar un bri de confiança a Gregori Bechada qui, en tants altres fets i esdeveniments del seu relat segueix la seva memòria per haver viscut els fets que narra i perquè tan sovint són elogiables i dignes de crèdit.
Sobre el segon, el comte de Cerdanya (i no Sardenya si fem cas on l’engloba l’autor “gent d’Espanya”), correspondria a Guillem Jordà membre actiu de la dinastia cerdana de 1095 al 1109, el període que tractem. De fet Jordà és el sobrenom que prengué perquè havia estat batejat en aquest riu. Era a més comte de Berga i del Conflent. Però es tracta d’una superposició perquè el comte cerdà sí participà a la croada però el 1103, a la segona. Apareix en el setge de Trípoli esmentat com al-Cerdani.

Ramon Berenguer II  Escena idíl·lica de l'assassinat del seu germà Berenguer Ramon II

SEGUEIX
 LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 4



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada