dimarts, 4 d’abril del 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 5

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 5


(T XI) La gralla que fa sonar és de cos d’ivori i d’os de serp i el tudell del bec d’or cuit i les inxes d’argent amb sedes a les argolles i a la que penja la bufera són de seda i, de pedres relluint n’hi ha més de cent (v. 289) D’això els turcs saben que la batalla els espera. Quaranta-quatre reis hi arriben rabent, vestint igual disseny que els draps de llurs tendes, a punt pel combat i, no els cal pas parlament.
El major és emplaçat dalt d’un turó amb pendent i és desdibuixat amb tal tràfec. Cent dels seus déus en terra no hi farien entrar cap home vivent si d’altres no li’n donen ardiment, perquè un cop entrat tot hi és espavent puix cap home no sap dir com plana ni s’estén, els vents són massissos i l’obra en depèn “que no es pot conèixer del tot amb tal desfermament llevat a Serazi on fou feta teixint (v. 302)” Les cordes són de seda, les estaques d’argent i les cortines del paviment que mai comptant-les tota una jornada les sabrem. Deu mil cavallers hi caben confortablement o més de dotze mil un xic apresats. Coronant-la té un pom resplendent, per un tros petit l’obra tota no la comprèn, però tota la tela és blanca que és d’una serpent anomenada limanda que el foc no l’encén. Això és envejable i com d’encantament. Mil servents hi són que tots són jovent, cap d’ells no té ni barba ni grans i més de trenta mil cavallers la guarden, tots ells de cor negre com el seu color del vestiment; les goles tenen vermelles i els ulls igualment i els palmells per dins, com sangonents, car la carn mengen crua, mentre d’altres la plomem. Són tan salvatgins que ni el llatí entenen (v. 320) ans miolen com gats i parlen dormint. Mentre són a la batalla sols acontenten el ferro, cap amic coneixen, fill, germà ni parent. No són destres en armes ni armaments
Allí varen entrar per tenir-hi parlament. Corbaran replica que es troben davant d’uns homes folls que cavalquen per conquerir, i no semblen seguir senyor ni cabdill sinó una ferma creença de certa verge, la qual per anunciament infantà un fill i, segons sembla una llança roent i sagnant el va matar com el seu déu, patint passió i turments, així de folls i infants poden arribar a ser ((v. 336) afegeix que els cal vèncer perquè són millors i molts més que no pas ells i estan recolzats per Bafumet (v. 340) del qui tot déu és per sota d’ell. D’aquí que el commini a atacar-los amb ferro i llança i per les sagetes que no donen guariment. Després els proposa el deixin conduir els seus homes amb l’estendard reial. El brogit dels tambors els serà senyal, a més veuran el foc i el fum de la ciutat llavors podran carregar tots a dojo que ningú de la ciutat no n’eixirà.
La batalla s’arranja, amb gran aparellament. S’hi veuen pla d’ausbergs i elms relluir, escuts de molts colors i guarniments que el ric Sarazi n’estaria orgullós. Resplendent l’acer, el ferro i l’argent omple la terra on la host s’estén. “Orgullosos estan els Turcs pel seu ardiment, tan de bo els confongués Dromedeus!” (v. 361)

(T XII) Arran de l’aigua del Fer, on hi ha les grans naus que greus perills hi han trobat, Corbaran ajusta quaranta-quatre reis. De bon matí a l’alba quan surti el sol i que hauran dinat ocells i peix eixiran dels albergs i pararan grans ormeigs guerrers, omplint més d’una llegua de llarg i d’ample més de sis. A les ensenyes el penó reial. “Encara saben els Turcs quan és fals llur dret perquè hauran menyscabat i fallit llur llei”. En aquest punt és quan Boemond (Boumons) i Ricard, i l’arquebisbe de Pui (Poges), i Hug l’hereu i el duc Godofrè, i Robert el Normand, i l’altre comte de Flandes brandiran llurs espases que afloraran la sang com aigua que els rius omplen. “Déu que nasqué de verge pel teu nom messies defensa avui i cabdella i socorre els Francs del dolor de perdre”.

(T XIII) De bon matí a l’alba apareixen els Francs i se’n van al pont. S’apleguen tots a la Bafumaria (Mesquita). Allí alcen la creu humilment i després fan aclamació de la llança amb la qual déu rebé la mort i el món se’n ressent. El fill Robert Guiscart que conquerí: la Pulla, Calàbria, Salerno, Tarent, Volterra i Canasca i, trescà l’aigua pendent pel comandament de l’apostoli, car dos emperadors vencé combatent, fou qui arrenjà les rengleres pel camp de batalla i a qui fan aclamació (v. 392) cavalcà el dia (...) “No n’eixí baró armat més convenient”. Damunt la cota duu l’ausberg jacerà amb pedres de vidre que n’hi ha pla més de cent. Duu l’escut obtingut a Melsa, una ciutat valenta, i a sinistra un llarg bran Lorrenc. Les regnes d’una pell que en diuen bocarenc i l’ast dret i gros amb de claus d’argent. Duia un gonfanó amb un escurçó pintat onejant al vent.
El duc Godofrè surt amb ell i tots els barons que fan una bona fila. L’arquebisbe de Pui fa un breu predicament: (v. 405) “Senyors i servents, tenim creença certament que déu nascut a la terra pel nostre salvament al qui els jueus donaren mort amb traïment, ressuscità al tercer dia pel seu sant nomi pujà al cel i quan torni farà el seu judici, el cel i la terra i tots els elements seran renovellats pel seu agraïment: pels sets vels set vegades prendran enardiment i d’aquí li’n seran obedients els homes els àngels per comandament de déu. Aquests Turcs orgullosos, traïdors descreguts, gosen desdir-se de tot això i ho neguen i vosaltres per tal capteniment els podeu vèncer i recrear-vos. Però com a penitència us commino a no prendre’s ni robes ni or cuit ni argent. Ni entrar en llurs tendes per emparar-vos-en fins que sien esbocinades sense recobrament, car quan siguin tots nostres i endemanament, per mils n’hauran que arribats pobres ho deixaran de ser”.
Quan les escales són beneïdes per la creu i tots s’han senyat, comencen la marxa, ordenadament, de tal manera que cap depassa per la destra ni hi ha endarrerit a qui calgui esperar. Tots estan plens de coratge i d’enteniment. La ribera és bella per on la host va recorrent i els ve una airina dolça que prové d’orient que els infon recordança de joia i d’ardiment els diu que no n’han de parar esment. Aquells de Corossana cavalquen igualment orgullosos de batallar; venen raudament i tant s’apropen sense perdre el pas que dels uns als altres no hi ha de terra ni un arpen. Serà ara la batalla sense més allargament, entre les dues hosts mou la seva arenga Robert, el comte de Flandes.
Il·lustració de Gustave Doré

SEGUEIX
 LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 6

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada