divendres, 12 de maig de 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 6

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 6


(T XIV) Els Turcs s’han avançat a llençar trets perquè són gent de batalla avesada, guarnida i combativa car els cavalls són durs i ells estan ben armats; l’ausberg i l’elm i l’escut blocats i el ferro de les llances lluu gran claredat; tota la vall resplendeix de tantes que n’han llençat, i amb tan poder empeses les han enviat, que no s’havia vist igual des del temps traspassat i catorze escales fóra les han desbaratat. Allà al darrera amb l’estendard, Corbaran de Pèrsia, el rei de Fargat, el de la Val de Femenia i el vell de Cambrat i el vell Dragalans amb un altre rei. D’allà entre els Francs la gent està ben disposada perquè des d’aquella hora començada s’havien tornat tan ardits i esforçats com si cadascú hagués tot un dia sojornat. De mica en mica, tant s’han apropat uns als altres, que no hi ha barrera ni fossat ni mal pas ni atzembla sols herba del prat. Robert el comte de Flandes broca el destrer i mou l’enfrontament només començar; aquella terra on nasqué déu, la veia un lloc prou cortès i de gran voluntat, per fer-hi cavalleries.

(T XV) Robert, el comte de Flandes, comença el desservei; “ai déu, com estan pendents d’armes seves els altres reis”, el gonfanó que porta desplegat contra el vent, cap cavaller millor no s’ha vist ni més ardit. Entre les dues hosts justa amb Balza (Balhza) el rei; “és molt ric i cortès, segons la seva llei però no pot ser-ho gaire sinó creu en nostre senyora”. Nét era de Corbaran i seus els seus drets, feia pocs dies havia vingut pel mar en un esquif, quaranta mil elms hi duia amb ell.
No hi ha asta tan grossa que no s’arquegi perquè els seus cavalls són bons i els porten de rabeig. El pagà el ferí per l’escut de Calei (Calais?): però déu el guardà de la mort, i el cos, sant Remei, a més de l’ausberg, que el protegia fins el baldric. El Flamenc ferí l’escut de dret i el trencà i l’ausberg un pèl. Però l’ausberg no era pas tan fort per resistir i el costat li abasta en trencar-li el blial, i li fa passar la llança al cos pel gonfanó, escarmentant-lo amb la mort que mai no es pot guarir.
A la resclosa broquen els Turcs i els moros negres i no foren pas ni cinc només, ni quatre ni tres que eren més de quinze mil àvids de brega. D’espases i llances mogueren tal garbuix que de més de quatre llegües en conegueren l’embat.
“Prou sentireu de batalles, barreges anomenar, més cap com aquesta feresa, des del temps de Darius el rei. Qui vol aprendre una Cançó serà ben foll si aquesta no canta i la sap desplegar, aquesta del comte de sant Gil i del duc Godofrè, que el seu ressò hauria de viure tostemps per raó i per dret, car molt treballaren per encimbellar el rei; ara són a la fi, déu els doni consell amb joia i perdonança”.

(T XVI) Després també surt dels rengles el germà del rei de França. “Oh, com estan les seves armes a punt; l’escut i la llança i al seu elm verdejant el maravitres blanc li resplendeix com el glaç, El cercle que l’environa és d’or encastat amb pedres precioses on hi pengen els lligams, “no us sabria dir” com eren els entresenyals: com d’un blanc d’ermini i d’un vermell sendal”; cavalca embrocat; eficaç als estreps i porta la llança dreta, als blavais afermada; el gonfanó planejant contra el vent desplegat, el cavall ufanós, adret i vivaç. “L’esperonava cridant: Monjoi! Just amb gran pressa els vaig veure barrejar-se; ferí un adalil que anomenaven Racaz, que era nebot de Solimà i príncep de Bagdat, tan gros fou el cop que li donà a l’escut premut al braç que l’ausberg que duia no el cobrí prou el costat i el ferro li passà a través del gonfanó fressat (v. 520) Escarmentat fou el mort més que afalagat”;
Per la resclosa punyen Rodoans i Duguat, amb el rei de Caminanda (...) i el vell Soleimà i d’altres més; a les rescloses hi té uns catorze emirs (amiratz) que mantenen l’esforç gràcies als escuts rodons i criden amb ensenyes als homes irats. “Gran fou el damnatge que els esdevingué, de reguerons sobre els elms verdejants, degut a les masses rodones i als brans acerats; els visatges sarraïns sangonents i enrogits per la sang que espanta els morts i els nafrats”.
El límit vermell és l’herba del prat, “ferotges són les rastelleres d’aquells desbatejats quasi com les feres del mercat”.
“Les pedres i els còdols, i el brunzit de les armes tant han destret els nostres que els han fet arrauxat; per un bocí de camp no els han desenglerat, quan les santes esquadres de la destra”, amb Reinald, un comte de França i d’altres comtes Dàlmates, s’han agrupat tant que han torçat i premut entre tots dos fronts els Turcs, environats a llençar llances i cairats empenats i, els Francesos han de defensar-se de ser desballestats.
“Això reconta la gesta i és plena veritat i en molt poc termini els van esclafar que de catorze mil no en restà ni la meitat. Déu en rebi les ànimes i les posi en pau, pel fill de Maria!”


SEGUEIX
 LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 7

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada