dissabte, 13 de maig del 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 7

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA OCCITANA 7

 



(T XVII) “Senyor, fou molt meravellós el front i gran, quan vingueren els Bretons, i Robert el Normand, el senyor de Tours (Toars), un vescomte guerrejant que conduïa els Gals (Guales), els Angles (Engles) i Irlandesos (Irlans), Capdelans Angevins, els Manses els Torans. Sols de l’esquadra tercera els fou donada l’ofensiva, i després vingué la quarta d’altre vassall preuat: el duc Godofrè (Godafres) i el penó que portava desplegat en Galter l’Alemany, aquest conduí els Danesos els Saxons (Sesnes) i Flamencs (Bramans)
A la batalla entraren i prengueren tal avanç que, al partir, amb les presses es veié el seu esforç. Haguéssiu vist de cavalls esllomats per ambdós flancs i gonions partits igual que forts ausbergs pesants i els sarraïns morir esberlats i ensangonats. Braços trencats i cames, i caps, fins i tot dents. Ferotges foren les embestides dels Folcs i dels Perses, dels Turcs i d’Àrabs i Popelicans i d’aquella gent que en deien Aguilans; aquells no portaven escuts ni altres guarniments, ni llança ni sageta (...) però coltells d’un acer esmolat i punyents. Quan ells esperonaven a milers i a cents els vassalls que trobaven amb aquells materials era mort del rebre i déu no els guiava pas. N’hauríeu sentit batalla semblant quan, així de ferotge, en els temps passats hi foren (v. 577) Turpí i Rotllà (Rotlan), Escot i Angelier, Gilis, el comte Galant (Galans), Otó, Berenguer (Berenguers) i Gaifres i no sé dir-vos quants més. I una gran massa d’altres que no us ser dir quants. Ganeló (Gaines) els traí i el vell Aquilà i Marsili el ros, vulgui déu créixer llur dany, pel camps de Ronsasvalls (Roncasvals), déu els sia perdonats. Fins la fi del món com la pèrdua serà gran. I sàpiguen els sarraïns i la gent pagana que encara en prendrem venjança”.

(XVIII) Quan el duc Godofrè, el senyor de Bouilló (Boló), entrà a la batalla semblava un baró i Galter l’Alemany seguia el seu gonfanó, “si com haveu sentit dir a la Cançó” (v. 590). Portava l’ausberg i l’elm i l’escut amb el lleó que tenia claus d’or (bollons) massís, essent llautó; l’ast que portava era de freixe de la Vall de Gió i prop de la seva senyera un petit gonfanó que és blanc i vermell i lligat per botons amb cadenes d’argent perquè no hi ha cordons”; portava el bran d’acer al giró esquerre, el folre i les esteles d’un estrany peix; i duia regnes d’una pell que anomenen cisclato; el bran negre i clar i d’or els gartons, i les santes relíquies del cos de sant Simeó que profetitzava dins del Temple, quan feia oració i veié i comprengué la santa redempció. Brandia l’asta rodona més (...) que un bastó i cridava ben alt la senya de Bouilló (Bolon).
Per gran cavalleria començà el seu redon; eixí amb gran pressa, quan veié el Dargon i va ferir Gran de Begas un àrab felló, amb la targa primera insistí pel mig del blasó, li trencà el polze i flasar doblegà i falcà per força l’ausberg i l’alcotó; al cor li posà la llança amb tal precisió que pocs homes no hi veuen el fetge i el pulmó; tan suau n’eixí l’arma ans digués sí o no. Després tragué un bran d’acer penjat al giró i ferí un altre sota del caperó, que del front al nas li trencà el mentó. Després esperonant els trenta companyons del vescomte de Tours, Seguí de Malleó (v. 619) i el duc de Lacomba, que hom anomena Hug; Alart (Alaartz) i Guarí, aquell de sota Clisó, Nebles de Torviars, Gaufrè (Gaufres) el fill de Dragó, Robert de Durezan i Ot de Montfalcó (Molfalcon), i Aichatz de Montmerle amb l’emir Gató i Raül (Raols) de Simas, Archublast Galdiró, Folquers, Burel de Chartres i Golfers de Bouilló (Bolon) i Jonàs de La Meca i Giralt (Guiral) d’Erisó i Ebratz de Posac, Guiu (Gui) de Castell Landó, Reinal (Rainals) de Belvaissa i Falcó de Virsó i de Verzels (Verceil ?), Garí el foll Milsó, Guilabert d’Entraigas i Ricart de Mascó i el de Monbeliart (Monberiartz), que era ben jove i el bon conestable que es deia Galó; tots ells amb ganes i pressa per ferir; tant els era que els matessin com que no, i després esperonant (...) Ties i Alamans, Flamencs i Frisons, Herupes i Francesos, Normands i Borgonyons (Bergonho). Tots varen socórrer el duc, cadascun sens contenció. Entre les armes que duien portaven tal clapassó que brandaven ferotgement sobre els elms dels Gascons, cavallers i sorges els servien de peons. Tota la terra resplendent i environada. “Feres són les rescloses de la gent de Faraó, com no us sé dir en plàtica ni sermó”
(...)
D’aquesta manera senyalem un buit de text que es troba a final de pàgina i que, pel sentit, sembla correspondre a nou versos però que al manuscrit es deixà en blanc.
(...)
Ni el rei ni els emirs ni l’altra gent que hi fou (...) llances dretes i gonfanons i (...) llançaren sagetes i (...) com les flors d’abril quan floreixen els botons i els ganiveters, “coi Nostra Senyora els fulminés! Van estripant els nostres, tan malvats com fellons, quan l’arquebisbe de Pui apareix amb don Gastó i Berenguer d’Espanya (v. 653) el pobre comte d’Aragó (“E Berenguiers d’Espanha el com poir dragon”) i una gran massa d’altres dels qui el nom no us sé dir. Però davant d’ells cavalcaven dos cavallers molt bons: N’Erals de Polinyac, déu l’hagi perdonat, i Golfier de les Tours (v. 657) amb la gent afí; aquests dos, davant dels nostres a esperó rabent, tant com un arc pot treure un bull. Dos emirs trobaren enmig del prat de combat i només trobar-los ja els posaren en raó ans van ensems justar; ferotges de mena que els tres foren morts sense temps ni més raons. Dol li fou dins la ira de N’Eral el baró, que no n’hi hagué de més cortès, més valent ni més brau i trencà amb la llança el braç esquerre i d’una sageta fou ferit en ple mentó; parla i es confessà i combregà i morí ben acabat. En Golfier (v..670) fou nafrat sota l’alcoto (un vestit de cuiro) i ambdós infidels morts i amb perdició els donà lles penes de l’infern entre d’altres dolors”.
Tot seguit cavalcaren Provençals i Gascons; Aspes i Orsalès, tots dos davant Olairó i els de Balandraves, amb els de Fermaco i amb ells Santonier i Pere (Peire) de Castelló (castelo), i els nostres Llemosins i Alvernesos. Tots avançaren a destret “però tots són bons cavallers que la presa dels Turcs faran en gran nombre, com els monjos fan processons”. Comunament obren els cavallers i els peons; les lances voleien en tensió i ausbergs esberlen i es claven als gonions.
“Ara veureu barrejar la batalla de tal manera que no n’heu sentit tan ferotge des del temps de Samsó (v. 685) que esfondrà el palau i acabà amb el lleó i portà les portes d’Escalona com si res. En aquells temps si que eren prohoms, prengueren Tabaria, des del temple de Salomó fins el Sepulcre de David i molts altres llocs; i tots nosaltres preguem déu que governa el tro que en siguin guarnits i aconsegueixin perdó el dia del judici”.

(T XIX) Boemon, el duc de La Pulla (Polha), noble guerrer, entrà a la batalla i amb ell dom Trenquers, Robert de Sordasvals i Reinald (Rainals) i Gandiers, i Bracalç de Valpina, Buels el carnisser, Ricard de Prinsipia i el marquès Rainier, Robert el fill d’en Giscart, el ric gonfanoner, “com després de Rotllà, que fou mort i el duc O (Oliver), d’homes d’armes com tots aquests guerrers no hi hagueren; tot sol conduí les mainades i soldaders pagans i a bona fe no en conec com aitals presents i de més eficàcia com aquells no en són mestres i amb aquest n’hi ha d’altres com quaranta mil (v. 705) però cap sap fugir ni n’està acostumat si venen armats és perquè no menen destrers” (v. 707)
(...)


Aquí acaba la Cançó d'Antioquia
de Gregori Bechada



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada