divendres, 11 d’agost de 2017

JEAN DE LA FONTAINE I

ELS FRANCISCANS DE CATALUNYA



Extret del meu llibre Introducció a la Poesia narrativa
Es tracta d'un conte en vers del llibre de Jean de La Fontaine
Contes et Nouvelles en vers.


Cordelier.




Us diré el més cert que s’encunya

dels franciscans de Catalunya;
els fets d’aquests monjos de déu
demostren un feix no pas lleu
de caritat tan fervorosa
quan manta dona en fou joiosa
i cregué guanyar el paradís.
La gent de bé amb compte i avís
plauen l’esperit de les joves
atrauen filles, mares noves
i no tant; nien al seu cor
que en vinya del Senyor és or
i treballat cosa notòria,
com veurem en aquesta història.

Com es vivia el sexe abans
que era inexpert i amb breu atans,
temps d’evangelis més propensos,
anys crus, feixucs i massa intensos,
un eixam de frares menors,
afamats i pesalicors,
a una ciutat van anar a raure
plena de beutats per distraure.
Si de galants n’era un eral
de marits vells tot un firal!
Hi van bastir una confraria
-o, pels més sants, una abadia-
on les dones anaven prest
amb el convenciment modest
d’haver obtingut la seva fita:
la salvació amb la visita.



Però com sempre hi ha un quid.

Fra Andreu ho deixà aclarit

quan va fer una prèdica clara:
“Si quelcom impedeix encara
vostre accés al cel infinit
és servar per vostre marit
un bé on ells no poden entrar-hi,
quan ja han pres més del necessari,
sense que mai us hagi plagut
donar-nos el sobrant romput.
Sí, ens direu i, no és erroni,
que no som fets pel matrimoni,
doncs precisament per això
que podem veure el greu ressò
que vostres ànimes intenses
aboquen per les greus ofenses
d’ingratitud; Déu ho ha dit:
(d’això en fou Satan maleït)
“Guardeu-vos-en i de les restes
lliureu-ne a les bondats celestes”
Feu caritat, a ben entès,
que tot plegat no us costa res.
Fidel donam és de justícia,
prova de manca d’avarícia;
Dreta llei per l’autoritat
que el bon Sant Pare ens ha atorgat;
Dret, al capdavall, com la deixa
que tota dona, ella mateixa,
cal que lliuri uns tres cops al mes
a un fra català compromès.
Això escriu la Santa Escriptura
en base a lleis de la natura.
Ho torno a dir. Escolteu:
si de la llei no en féu conreu,
ni cabal ni just homenatge
en obres fora el maridatge,

essent un bé, com ja sabeu,
sabent-ho no us exclou el preu.
El delme és un deure que es paga
i sense escarafalls s’amaga,
perquè es cobra modestament,
amb pesar i pietosament.
Ens ho prendrem amb paciència
amb sacerdotal consciència;
perquè som gent de bon encaix
puix no tenim res aquí baix.
i dir, per la més indecisa,
que entre la  carn i la camisa
caldrà amagar allò que hom ha fet
perquè el que hem dit és un secret,
pels marits, com cosa efectista.
perquè ja ho diu l’evangelista,
tres mots fan nostra intenció:
Fe, caritat, discreció.
Germà Andreu, amb eloqüència,
satisfeu la seva audiència
i passà per un Salomó:
ningú dormí amb el sermó.
Aquelles dones, diu la història,
van guardar bé dins la memòria
i, més concretament, al cor,
la prèdica com un tresor.

Les cordeliers de Catalogne
I tot seguit ja s’executa:
totes corren, amb gran disputa,
per ser la primera en pagar.
Fins burgeses que han fet enllà
es dolen d’haver perdut tanda.
Frisa la que en besar el cap branda.
Fins que en no veure aturador
d’aquest delitós esquadró,
calgué dir-los amb prou rudesa:
“Déu, apaivagueu l’escomesa.
Deixeu que respirem un xic.
No es pot obrar bé amb molt fatic,
cal que us adapteu a nosaltres,
avui unes, demà unes altres.
No vulgueu córrer, pam a pam
amb ordre i dolçor es fa més tram.
El sexe segueix l’ordenança
que el soroll constreny la lliurança”
Per tant se’ls brinda un ressopó,
tot és per la devoció.
No es fa escarafalls en diumenge.
No em puc treure del cap la menja
que endrapà mossèn Abelard!
Algun d’ells, budells buits, a part,
van trobar un moment per deu mosses,
unes morenes, d’altres rosses,
algun dotze o quinze atengué.
Fra Roc se’n calçà vint, ben bé
i tant bé ho féu que les donzelles,
ignorant d’altres estrelles,
van repetir més de dos cops.
I així que al convent tants galops
fou un habitual transsumpte,
degoteig per pagar l’assumpte.
Fets cinc o sis mesos sencers
que per por a pagar interès
les donzelles escrupoloses,
saltaven bugada i filoses,
creient que retardar era greu
pagar a l’ordre el que era seu.
Acumular delmes no és cosa!
Fins i tot alguna zelosa
cuità a pagar per endavant.
Els trempats frares, tant per tant,
prioritzen joves i belles,
posposant pansides cornelles
o perdonant-les llur tribut,
que entre els delmes un bon rebut,
pels llecs és fer guany de les sobralles.
En fi, diem que amb tals vitualles
és d’agrair la caritat
amb que tot fou executat.
I esdevingué que una devota
que volia pagar la quota,
captard i havent de l’hort  finit,
a jóc tornava amb el marit,
li diu: “Ai, tinc un afer ara
a dins del convent amb cert frare,
però només serà un moment.”
L’espòs respongué bruscament:
“Què? Quin afer? És que estàs boja?
És fosc, fa fred, la llar és roja,
tinc fam. Deixeu-vos de pecats.
Demà, que ara dorment els beats.”
“Tant és” – diu la dona inquieta.
“No ho és” –diu ell, amb veu refeta-
No sé a què ve tant de neguit,
mes no moureu vostre esperit,
ni vostre cos de ma presència,
tot i el molt pes de consciència.
Avui res, demà en sóc d’acord.”
“Ai, no saps que em faràs gran tort”
-replica ella- el que no s’apressa
no és de bon tros el que es confessa,
és pagar, ja que esperant prou
massa que deuré de bell nou
i el meu frare haurà altres cabòries.”
Pagar què?” “Les convocatòries
santes” “Com?” “Els delmes als fras”
“Delmes? De normal no n’és pas
que calgui dar de nits una almoina
i, a més, que et faci anar en doina.
Em diràs quin delme és per fi?”
“És que...” –diu ella- “és de mal dir...
Les dones no en fem llenguatge;
versa dels fets del maridatge”
“De quins fets?”- insisteix l’espòs.
“D’allò que tu i jo...pel tros...
Mes, veus? Fas fer tard servidora,
tot causant la meva demora
i aquesta trigança en que estic
no és normal en mi tant fatic;
tinc costum de fer per manera
que sempre pagui la primera.
El marit es quedà astorat.
El seu cap lliurava un combat.
Segur que era cosa notòria,
mes no sap com prendre’s la història.
Callà, per comprendre-ho més bé
i el cap mut li semblà un vesper;
ella li donà tants indicis,
d’altres dones d’iguals desficis,
satisfent igual pensió
que en fou lleu consolació.
“Sàpigues” –digué la feliua-
que ho acompleix tota nadiua:
Fra Claudí ta germana atén,
a la batllessa fra Eiximén,
Sa altesa amb fra Guillem pren calma,
el monjo més fi del reialme.
Jo pago a mossèn Gerard,
ara duia la meva part
i tant parlar l’ha esgarriada!”
Quan el marit l’hagué escoltada
va resoldre, primerament,
escampar-ho secretament.
Primer al patró, després per vila;
amb tot, abans de fer-ne pila
va provar que l’arbre fos mort
i volgué sentir el report
del qui cobrava de la dona.
L’endemà, amb ella allà a la trona,
que el sentís, féu venir Gerard,
el frare. Prega al goliard,
amb un punyal i en té el misteri,
i al rebost en fa captiveri,
tancat amb pany i forrellat
i la dona a un altre costat.
Després cap lloc no queda sense
saber-ho i pel príncep comença,
després, baixa a ca l’escrivà,
a cap calent fa el clasc sonar
i es trasbalsa tota l’aldea
que s’aplega en una assemblea.
Tot i desconèixer el rumor
la temença escalfa el furor.
Sabut tot es clama venjança:
un proposa, tot acostant-se,
massacrar per conversió;
un altre encendre’ls el tió,
mentre se’ls colga de garberes,
cremant-ne el convent i a ells de veres.
D’altres, amants del mullader,
van dir capbussar-los ben bé
i enfardellats amb els hàbits

tots, riu avall, prevenir impàvids
i, si molt cal tot l’univers,
de com tracten allà el pervers.
Molts altres van dir més suplicis,
sorprenent l’enginy pels capricis
mes tots decretaven la mort.
El foc en posà més d’acord.
Al convent corre-cuita i d’hora
van encerclar ben a la vora,
traient-los lleganyes i son.
Algú deixà un clos rere el pont
on la gentota hi fou tancada
i aviat en fou socarrada.
El marits, contents pels vorals,
ballaven al so de timbals,
cap esquivà la seva fúria
ni novici, ni fra, ni cúria,
ni hàbits, roba ni cinyells,
tot va cremar amb rojos flagells
i es va consumir entre flames.
No sé que en va ser de les dames,
el cert és que el frare Gerard
tingué un destí més cru, i a part.


 
Cordeliers de Catalogne


 


Hams: Jean de La Fontaine, Contes et Nouvelles en vers, Les Cordeliers de Catalogne, traducció en català.

Segueix a La Fontaine II  


BALADE DES FEMMES DE PARIS

BALADA DE LES DONES DE PARÍS. François Villon.




La imposició que sempre ens entomen, a l’hora de reivindicar la nostra diferenciació dins de les terres peninsulars, és més aviat un entodussiment malentès que només pretén anular un per fer sobresortir l’altre pensant que a còpia de dir-ho la veritat s’imposarà, ni que sigui dins l’imaginari d’aquells que se les escolten. Així allò de que “Catalunya no existeix”, “Tots som espanyols”, “Catalunya mai ha existit, com a subjecte polític”, i un llarg etcètera no poden acallar les evidències empíriques, ni tan sols aconsegueixen esdevenir raonaments categòrics davant dels quals cal callar.
Lluny d’això la mateixa Literatura ens forneix exemples evidents i irrefutables que, al capdavall si més no, l’existència diferenciada i peculiar és evident i fàcilment reconeixible per les ments obertes que han existit i s’han ocupat d’omplir les lletres d’Europa, on les dues realitats han conviscut i d’on les seves escriptures s’han entestat en consignar obres escrites al llarg dels períodes literaris successius.
Un exemple més, dels molts que hi podem trobar, el podem retenir en un poema de François Villon, poeta del segle XV amb una vida literària apassionant i vivencial extrema, passant de ser orfe a brillant estudiant, de disbauxat barriler a assassí condemnant, de reu per la forca a absolt i desaparegut  com si la terra se l’hagués cruspit. L’exemple d’allò que hem dit més amunt el trobem al seu poema BALLADE DES FEMMES DE PARIS, una composició que cou pel menyspreu misogin que desprèn, però que cal entendre observant el context i el resultat que la vida de l’autor impregnà a la seva obra literària (i no és una exculpació)
Per allò que ens interessa llegiu el vers 15 del següent text i entendreu la diferència que plantejàvem al principi; manifesta en un apartat banal però prou explícit per determinar que, si un autor francès d’aquella època era capaç de copsar-la i recrear-la al llarg d’un poema de factura perfecta, és que llavors, com ara, la qüestió és ben evident i només uns ulls entercs i unes ments malicioses de mena són incapaces de veure els tarannàs diferents, innocents i fornidors de riqueses sociològiques des de sempre al conjunt de la diversitat de pobles d’Europa.

BALADA DE LES DONES DE PARIS
Prou poden titllar de bocamolles
a Florentines, Venecianes,
o bé fer-les burxa orelles
fins i tot gallines més velles;
però siguin Llombardes, Romanes,
Genoveses, reblant-ho fi,
Piemonteses, Savoianes,
res com un bon bec de París.

De bon garlar tenen les barres,
això és diu de Napolitanes,
i que són prou bones xerrapetes
Alemanyes i Prussianes;
siguin Egipcies, Gregues,
d’Hongria o d’un altre país,
Espanyoles o Catalanes,
res com un bon bec de París.

Bretones, Suïsses poc en saben,
Gascones, ni tan sols les Tolosanes;
de Petit Pont dos bregades
no gaire més, i les Lorraines,
Calaisines i Angleses,
(n’he eixamplat massa el perfil?)
Picardes de Valenciennes;
res com un bon bec de París.

Príncep, a les dames Parisines
de xerrera deixeu-les dir;
ni que diguin d’Italianes,
res com un bon bec de París.



Hams: Ballade des Femmes de Paris,  François Villon, català François de Montcorbier, Catalunya no existe, Todos somos españoles, Catalunya sujeto político.