dissabte, 19 d’agost del 2017

JEAN DE LA FONTAINE II

EL FAEDOR D'ORELLES

i EL REFEDOR DE MOTLLES

Extret del meu llibre Introducció a la Poesia narrativa

Conte tret de les Cent Novel·les nouves, et d’un conte de Boccaci




Mestre Guillem era fora per negocis,
deixant la dona, de sis mesos prenys,
joveneta i bleda, de bells trets ossis,
de nom Alís, xampanyès dels ferrenys.
El seu compare Andreu, lluny de desdenys,
la rondava, per què? Doncs s'imagina.
Déu sap que era destre en la teranyina
i que mai no parava en va els seus fils,
en això tenia tot un diploma.
Sols fugiria ocell dels més subtils
i, encara, en deixaria alguna ploma.
Alís era novella en aquest punt,
res d'àvol no havia sentit damunt,
no la'n podien culpar a la donzella.
No sabent les malícies d'Amor
la pobre anava amb la veritat, ella,
no en sabia el gust fi del seu licor.
El seu marit comprava amb disciplina
ella a la cambra estava a la vitrina.
Va arribar l'Andreu i cuita-corrents
s'hi abraonà i diu sens compliments:
“Em sorprèn que hagi marxat lluny del regne
compare Guillem, que dolor us impregna,
sense acabar-vos l'infant que porteu;
car es veu com li falta una orella,
el vostre color n'és portaveu
perquè n’he vist molts cops proves parelles.
“Déu beneït!” –fa ella amb ansietat.
 “Què heu dit? Que infantaré un desorellat?
Ai mare! I vós no en sabeu l’esmena?”
“I tant!” – rebla ell – “Un ajut a balquena
us puc dar en vostre cas i molt a gust,
que de no ser vós ni un dit jo mouria.
Vés, que el mal dels altres em sembla just!
Llevat del compare en allò que sia
i ans veure’l patir voldria morir.
En fi, prou parlar que ens cal bon tragí,
per això jo sóc tan bo en forjar orelles!”
Mireu de fer-les semblant o parelles”
-remarcà la dama- “Ca, no patiu,
-ell digué- en això sóc definitiu!!”
I el galant mostra el que sap fer a l’acte.
Tant beneita no fou (semblant-ne més),
na Alís, que aquell joc no li agradés.
Per això de filosofar no es tracta.
Andreu s’esmerçava amb afecció
en el seu treball fent ara un tendó
ara un plec o un cartílag que no sobra,
cuitant la textura i el pavelló.
“Demà” –ell deia- polirem més l’obra,
i potser en tindrem la perfecció;
tant que vós en restareu ben contenta”
“Ja en sóc. La vostra cura és molt atenta”
-deia ella- És bo comptar amb vostra amistat”
L’endemà, a la mateixa hora es presenta,
compare Andreu amb puntualitat,
la son per la innocent no el retindria.
“Vinc a acabar la feina” –anuncia-
“eixa orella que tenim a mig fer”
“Jo”- diu ella- era a punt de fer un missatge
i recordar-vos acabar l’obratge.
Pugem a dalt” i arribats al primer
van prosseguir la cosa allà on estava.
Fou tant l’escarràs que Alís, tot fent taba,
s’empatollà una pega a mig camí
i la innocent a aquell bon jan va dir:
“ja cal que el nen tingui orelles les justes
que sinó l’hauríem espifiat”
“Res, no patiu”- diu ell- m’hi he mirat,
veureu quines orelles més robustes!
Feia l’orella encara el filantrop,
quan arribà ja el marit del viatge;
fa un petó a Alís que li venta, de cop:
“Au, que havíeu fet un galdós obratge!
I sort n’hem tingut del compare Andreu,
sinó sense orella el nostre fill neix.
Però home, com m’heu fet eixa indecència,
sort que n’Andreu no hagué cap més urgència
i li n’ha fet una; caldrà agrair
el que ha fet i d’haver un amic així.
Aquests sí són els companys que us convenen!
Mestre Guillem no es cregué allò sentit.
No entenia els fets que es desencadenen,
veia la dona amb tant poc esperit!
Per molt que li ho contés no en feia enfit!
Sentint-la anava de fer a feresa;
prengué una arma de l’espona del llit,
hagués volgut matar la xampanyesa
que al·legava no haver-ho merescut,
tanta bona fe i candor absolut
de fet, van apaivagar la feresa.
“Ai, senyor” –exclamà ella, tot plorant-
en què he pogut jo fer-vos tant ultratge;
no he dat vostres béns a un passavolant
mireu el barem; pel que fa el restant,
ndreu em digué, en completar l’infant,
que el veuríeu més fet que al vostre usatge:
ho podeu comprovar, sinó em mateu;
m’avinc al vostre bon juí d’hereu”.
L’espòs apaivagà un xic la feresa
i respongué: “Ja en parlarem més tard
se us va dir i no van veure malaptesa,
quan no n’hi ha... Allargar-ho fóra un fart
de discursos superflus sens resguard.
Sols un mot. Féu demà allò que comporta
l’efecte perquè enxampi el galant:
no digueu res de que he estat remugant,
sigueu obedient o estareu morta.
Cal que sigueu molt discreta actuant.
Direu que altre cop estic de viatge,
li féu saber per carta o bé amb missatge
que us convé dir-li un parell de mots.
I n’Andreu vindrà. Xerreu, féu rebots,
l’entreteniu; sens retocar orelles,
ja són fetes, enteneu? No els cal res”
Nostra innocent va obrar amb molt interès,
fil per randa; la por al fibló d’abelles
fa obrar prodigis als flacs d’esperit.
Tant punt l’Andreu entra l’espòs regira,
puja i fa soroll; l’amigoi que mira
per on guillar: no veu res de profit
el cap  li va a mil i sols troba el llit.
L’espòs truca; Alís obra la porta
i amb la mà assenyala on és el bon jan
i amb gestos que es troba al llit el galant.
Mestre Guillem brandava una arma torta
que ni quatre Andreus haurien sofert;
tanmateix, cercà un cop de mà prou forta
que en no voler matar quedés cobert;
però, quina orella tallar amb encert?
Tant per tant allò que hom talla a Turquia,
cruel país, cap en barroeria.
Això li diu a la dona, fluixet,
tot seguit marxa amb ella i en fa via
de tancar la porta amb salvatgeria.
Andreu va creure’s salvat del canyet
i que el marit no sap res de la cosa.
Per sa part, Guillem, pensant a pleret,
canvis d’estratègia es proposa.
Cal trobar una venjança amb menys brogit,
amb no gaire escàndol i més envit.“
Alís. –diu- aneu a veure la dona
del senyor Andreu; digueu-li’n que fa al cas,
sense embuts, ni oblidar res, tot veraç.
La porteu aquí, dieu que li trona
al seu marit un perill horrorós,
que crido i penso obrar un càstig afros,
que l’ateny i al seu faedor d’orelles,
que està llest i ho tinc ficat entre celles:
serà terrible i sols pensar-ho us fa
que tingueu els pèls de punta a la testa.
Digueu que està pres pel seu guardià
que l’espera per aturar la festa.
Tanmateix, si ella no pot venir,
aquest fet podrà canviar la pena;
correu, porteu-la juro perdonar
i oblidar-ho tot, ben tot a balquena”
Na Alís va sortir contenta i feliç
vers Ca l’Andreu, la dona en rebre avís
corre perdent l’alè, l’altra la mena;
hi puja sola i, en no veure Andreu,
pensa que és tancat en algun relleu.
Tant veié aquella dona espantada
que Guillem deixà l’arma arraconada.
La convida a seure i comença així:
“La ingratitud és mare de tot vici,
Andreu m’ha servit amb gran sacrifici,
per tant, abans que vós sortiu d’aquí
un semblant tinc pensat entre celles,
jo absent i ell feia una de les orelles
al meu fruit amb Alís; quelcom semblant
vull fer d’agraït, veig, fent una pausa,
que vostres fills tenen nas curt i arran,
el motlle, segurament n’és la causa.
Com jo és un tema que sé manegar
proposo que ens hi posem sens tardar,
no en tindrem ocasió com la d’ara”
i dits aquests mots ja pren la comare
i prop d’Andreu la rebolca en el llit.
De tomba i que gira n’han ben fruït.
La dona s’ho prengué com qui no es cansa,
beneint el cel de que la venjança
caigués en ella i no en el seu Andreu;
tant donar-se havia pel marit seu
que notant mestre Guillem dur i greu,
colpit i alhora irritat, féu manlleu
del seu do i la pobreta no fou freda
i del talió va pagar-ne a l’espòs
ganes i tot i en prou bona moneda!
Ja ho diuen i és cert: venjar-se és dolç mos!
Encertà en fer-ho d’aquella manera:
ja que volia el seu honor rentar
no hauria pas trobat millor mitgera,
em sembla a mi i, sortir com un galà.
N’Andreu ho veié i no gosa piular;
entomà els cops, sens dir ni una paraula,
pregant a déu que tot quedés a l'aula.
Per una orella perdre el benestar?
I en sortiria il·lès!. Oh meravelles!
Jo ho veig així: és millor, aquí i allà,
guanyar unes banyes que no perdre orelles.


Hams: Jean de La Fontaine, Contes et Nouvelles en vers, Le Faiseur d’Oreilles et Le Raccommodeur de Moules, traducció en català.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada