diumenge, 20 d’agost del 2017

JEAN DE LA FONTAINE III

JUSTIFICANT LA SERVENTA



Novel·leta extreta dels contes de la reina de Navarra


Boccaccio no és l’únic que em forneix.
Manta cops vaig a alguna altra botiga.
Cert que de l’esperit diví d’aqueix
se’n pot pouar més que cap, sens fatiga,
però igual que cal tastar més d’un pa
es pot recórrer a un antic molinar,
vell dels més vells, on les noves novel·les,
que arriben a cent, en belles parcel·les,
denoten, la major part, ferma mà.
Serà la reina de Navarra, ara,
i la seva Era jo, ingènua i rara,
que ben segur entendrirà el lector.
El fet és, sigui quin sigui l’autor,
que hi intervinc, segons les ocurrències,
que en tinc moltes de costum, són llicències
sens les quals plegaria d’escriptor.
Diré d’un que hagué serventa bonica
que en l’amor servil se la domestica,
jove i bella, bèl·lica dins del llit,
suculenta, per a obrir l’apetit;
allò que en francès hom diu bona peça.
Un dia l’home ben d’hora s’apressa
a saltar del llit conjugal i, en fi,
se’n va a trobar la serventa al jardí
que estava fent un ram per la senyora,
perquè feia anys. Ell no pren pas demora,
vinga elogis: que quin ram d’artesà,
que quin color, tot per insinuar:
insinuar-se en el món de les minyones,
ras i curt, és engrapar-los els pits.
Es resistí. Com? Depèn les persones.
Ella amb un rajolí al foc. No és no.
Donant llargues. Sabia la lliçó.
La bonica pren les flors ja lligades
en un pom i les enclasta al corcó.
Ell, agraint-ho li dóna un petó,
tan ben donat que obrí pas a abraçades.
En l’arravatament ella caigué
i ell, per treure’n el màxim avantatge,
s’hi cargolà en el punt que aquesta imatge
es captà a l’altra banda de carrer.
Sens cura coincidiren el refrigeri
d’una veïna que veié el misteri.
Fou vista pel marit, mil ulls, no sé pas com.
“Ai, que ens ha vist” –va dir a la serventa-
“la veïna bocamolla i cruenta.
No cal patir. Ja tinc pensat quelcom”.
Torna a dalt. Crida de la dona el nom,
(ella del llit estant, fa la dormida,
li plau ronsejar), un cop la té vestida
continua amb el seu joc, com reclam
i el pretext de que es faci un bonic ram,
la porta fins el jardí per l’eixida
i allí reprèn el joc mig embastat:
dispars combatents, mateixa batussa,
trepig de flors, mamelles i carnussa,
ella no el frena, se n’ha regalat!
En suma: tombarelles de pillarda!

Pehr Hilles 1775

L’altra senyora vingué a mitja tarda
a finestrejar, de fet el secret
li coïa al cor. Prompte llença el tret,
alleugerint-se: “No puc, estimada”
-digué amb posat seriós, fent bugada-
“deixar passar, sense fer-vos saber
allò que he vist. Sou bona i féu mercè
massa temps a una bagassa perduda.
Doncs a cosses la fotria al carrer,
si fos vós, l’únic lloc on té cabuda!
S’arregla com nosaltres amb deler
i ara sé prou bé amb quina ocurrència.
Vós l’haureu d’aturar amb contundència
ben ferma i com més aviat millor
perquè us dic que avui, des de la finestra
he vist, d’un casual, del vestidor,
que era al jardí i vostre espòs amb la destra
l’ha envestit i els dos, amb fruïció
s’han llençat flors en alegre palestra”.
En aquest punt l’altra l’aturà en sec:
“Ja ho sé. Era jo, per això us crec”

LA VEÏNA
Ui, si no he acabat la festa silvestre,
no us imagineu pas què ha de venir.
Com dos beneits es van posar a collir
herba petonera per la cistella.
LA MULLER
Ja ho sé. Era jo i vós m’he pres per ella.
LA VEÏNA
De la part verda han anat cap al pitram
i si fos la tardor en salta el fullam!
I és per això que els he pogut sorprendre.
LA MULLER
Doncs no s’ho val. Era jo. Vostre espòs
no prova així igual dur-vos pel tros?
LA VEÏNA
Aquesta persona entre l’herba tendra
ha ensopegat i caigut de gairó,
amb un bon cop. Rieu?

LA MULLER
                                 Perquè era jo!
LA VEÏNA
Els enagos han saltat sense cura.
LA MULLER
Eren els meus.
LA VEÏNA
                      No us enfadeu, ¿així
fou la noia o vós qui perdé el faixí?
Perquè vostre espòs ha dut fins la fi,
em sap greu dir-vos, aquella aventura.
LA MULLER
Era jo, si teniu l’orella dura!
LA VEÏNA
Doncs molt bé! ja no us informaré més;
amb tot, la vista m’afina  on apunta
i hauria jurat que els he vist adés
divertir-se allí i de forma conjunta.
Així, perdoneu, no us en desfeu pas.
LA MULLER
Desfer-me’n? No! Fa un servei que m’hi lliga!
LA VEÏNA
Pitjor per vós, perquè, donat el cas
no se us giri la truita, bona amiga.






Hams: Jean de La Fontaine, Contes et Nouvelles en vers, La Servante Justifiée, traducció en català.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada