POESIA MEVA

2013



TASMÀNIA

Hi ha una història que us voldria explicar.
Va passar ara fa dos segles, pel cap baix,
(renoi com passa el temps)
en una terra molt llunyana, situada a sota
del meu globus terraqüi.
Es tracta d'una illa de nom femení,
d'aquells que sols un pare amb prou sorna
s'atreviria a posar a la seva pubilla.
Una illa d'ensomni, una illa
amb totes les qualitat per a ser paradisíaca
i que van descobrir els homes d'una altra illa
plena d'homes i dones garratibats
que es troba força a prop de les meves latituds
i que sempre han cregut actuar més be que ningú.
“Descobrir”, aquí voldria dir, més aviat,
adonar-se de la seva simple existència,
perquè ja hi vivien pobles sencers feia molt.
Quan els nouvinguts van arribar decidiren
posar-los sota el seu comandament
i fer-los partícips del seu vast imperi
i de la seva avorrida corona.
Van ser ells que van decidir aquell nom,
tot i que l'illa ja en tenia un, des de sempre.
Els nadius van trobar els forasters carregosos
i al cap de molt poc no en varen fer cas.
Els civilitzadors decidiren civilitzar-los
de totes totes i com era una terra indòmita
i massa salvatge, ells com a bons civilitzats
varen convertir-la tota en una enorme presó.
Sí, hi varen enviar la seva purrialla,
o millor dit, la deixalla de la seva civilització ,
tots els inadaptats perquè s'hi adaptessin
i adaptessin aquells tossuts i desagraïts nadius.
Tota una illa presó sense filferrada,
sense barrots, sense gàbia; on el mar
faria de brèndoles d'allò més eficaces.
El resultat fou que aquells presoners,
que campaven a cor que vols per l'illa,
varen fer el treball brut que els civilitzats
no havien pogut realitzar amb eficàcia:
es van dedicar a caçar i exterminar
tots els habitants nadius d'aquelles terres.
La seva eficàcia fou inusitada,
com una plaga que creu exterminar una plaga
van acabar amb els civilitzats,
fins que algú (sempre hi ha excepcions)
va constatar que rere aquella pell fosca
hi havia una manera de fer i de ser
peculiar i única i ho van voler aturar.
Però ja era tard, tan sols trobaren
una dona que s'afanyaren a treure d'allà.
En compensació la vestiren amb vestits típics
de la seva llunyana illa tibada
i la'n varen fer un retrat, color sèpia.
Va a dir que mai he vist un posat
que dibuixi, malgrat la vestimenta festiva,
la tristesa més absoluta, en viu.
En viu, perquè aquella dona, malgrat romandre
asseguda tranquil·la, no pot pas
dissimular l'evasió de la seva mirada,
amb aquell lleu capcineig que la fa mirar
un xic amunt, com cercant més enllà,
a la llunyania, la verdor d'una illa
on va ser feliç, ella, els seus i tots
els seus allunyats avantpassats.
Tinc la seva foto en una enciclopèdia,
a l'entrada corresponent al nom
del seu idioma que, per cert,
es va perdre amb ella, perquè ningú
va tenir cura d'aprendre'l.
Aquell retrat remarca, i és fàcil deduir-ho,
que va morir de melangia
perquè estava envoltada d'estanys objectes
amb noms estranys per a designar-los,
encara més estranys, en fi, en una realitat
l'encaix de la qual era del tot impossible.

EPS.-



2011

IRREVERÈNCIES 

Déu ha mort al meu cor. Sí sí, ja ho sé,
aquests mots em fan l’ànima damnada
tota l’eternitat i, tal vegada,
doncs, no m’importi i ja m’estigui bé.
No em puc imaginar més enllà el darrer
tenint vida de nou, ni regalada,
Per fer què ? Contemplar la cara fada
d’aquest déu sempre més ? Quin trist paper !
Tanmateix, si per dir-ho, perquè ho pensi,
ja se’m pot condemnar, doncs no el vull pas !
Que bé prou tranquil visc sense l’escàs
ajut que ell m’ha dat, diu amb tant silenci..
No el vull perquè sols dient uns mots,
o pensant diferent, vol condemnar-me;
per res més, venjatiu, apuntant l’arma,
sempre el càstig a punt per fer sanglots.
Sense caldre’m per res, ja mantinc tots
els seus deures, de fet, del que en fa alarma,
molts ja abans del seu text van ensenyar-me
a conviure a aquest món sense els caps cots.
Per això amb el cap alt vull ser persona;
em podeu plànyer, sí, desitjo poc;
molts dels seus no podran pas mai enlloc
dur un títol versemblant més d’una estona.

VISC MÉS ENLLÀ DE LA FI DEL MÓN.
 
Visc més lluny del far de la fi del món.
No, més lluny, molt més del que és necessari,
allà on cap camí no sap com anar-hi
ni que el dugui imprès al bell mig del front.

La carena guarda un secret pregon:
una clenxa n’és l’ocult funcionari
que tothom n’ha fet diví imaginari
i obligat respecte ans de fer un afront.

Més enllà, l’infern grec, no se sap on,
ran mateix, just rera el vessant contrari,
posà un gos tricèfal com emissari.
Pobre aquell que el trobi venint de front !

Visc tan lluny que arriba tercer un segon.
Fa tant que m’hi van deixar els rebesavis,
que ni amb el millor dels astrolavis
no es pot trobar un lloc més bonic al món !

Nostres límits, menys pel mar, són finits
bé i pel cel, fins al punt on tu l’alabis;
com no som mariners, com els tresavis,
els mirem un xic massa esporuguits.

Allunyats com som de tots els brogits
ens hem fet esquerps i un xic força savis
i d’aquells que ens omplirien els llavis
no acceptem consells ni rebem profits.

Nostre mal és la por a mostrar la cara
més enllà on els més grans ens fan petits.


EL MEU POBLE NO ESTIMA ELS ARBRES
els escapça, els talla arran,
des del més petit al més gran
van caient pels cops dels seus sabres.

A on s’ha ficat aquella gent
que agombolava oliveres
o pels camins i les dreceres
dels pins més xics n’era amatent ?

Muts testimonis són encara
maldant per créixer pels camins;
oliveres, freixes, ceps i pins,
olivars vells frec l’atzavara

És que han mort tots els amadors
del recer fresc que fa l’alzina
 o el collir fruits quan es matina
que arbres i guals n’eren dadors ?

El meu poble no estima els arbres
s’estima més torrar-se al Sol
o en petits grups anar a fer un volt
fins que els camins deixen els marbres.

A la dissort de la incertesa
la gent d’avui ha abandonat
per altres goigs que els han sobtat
els bens de la naturalesa.

A LA MANERA DE RONSARD
 
No he escrit res des de fa temps
i t’he vist cada jornada.
Tu has entrat i jo he sortit
i he servat el teu cossatge
al més íntim del meu cap
on hi queden impregnades
dates dignes de record
sols per mi interpretades.
Si em demano què és el què
m’ennuvola la mirada,
el que em fa bategar fort,
el que m’omple d’esperança
aquests dies de calor
d’un Agost sense acabança,
qui em crema a mi la sang
qui em fa dir paraules vanes
que no tenen cap sentit
i són lluny del que pensava,
el seu nom voldria dir,
però l’ànima se’l calla.
I amb això passa el meu temps,
se’m perdrà la jovenesa.
A vegades m’he cregut
ben capaç d’enamorar-te
esperança vana i prou,
la tristor d’una fotesa:
tinc a prop un fosc taüt.
Però, si ho sabessis tot,
i en silenci ho callessis,
sense dir-me mai el mot
 que esperen mes orelles .
Si ho prenguessis com un joc
tu que encara ets jove i bella....
Calla i guarda-ho dins el cor,
i potser quan seràs vella,
quan estiguis sola al fosc,
quan apropis ran de sella
un fogar, caliu o foc
aleshores poc a poc,
com aquell qui descabdella
rememoris el record
d’un pelut sense maneres
que et volia fer l’amor
abans no deixés el món
i la mort li somriguera.

REALITATS
 
Sovint, quan estic envoltat de meravelles,
trobo mil motius per a escriure un xic de tot:
des del clapoteig que fa l’aigua en dolç rebot
a ventades brusques gronxant claps de roselles,

de capçades verdes que imposen serenor,
refilets d’ocells ressonant dins la boscúria
d’aquest aire fresc que ha perdut tota la fúria
o el silenci que ara enraona eixordador.

Aleshores un gran garbuix fet tot d’idees
es col·loca just davant meu, en enfilall,
i s’acoblen una amb una altra amb gran treball
fins bruixolejar-me perdut per mil marees.

I tot d’una, com si cridessin al meu jo,
un llunyà puput , o potser una breu ventada ,
em retornen l’ànim perdut altra vegada
i se m’obre el món diferent, amb més claror.

Llavors m’alço des del recer del meu passeig
perquè el cor acordi amb l’aigua el seu fresseig
i ja puc marxar fins que aquell indret de jade
Que és tan verd, de nou m’hi aculli la petjada.

PRIMER POEMA TESTAMENTARI
 
Quan mori vull repartir
els bocins aptes del cos
i, amb sort, seran més de dos
que trauran profit de mi.
Potser un ull amb nou company
haurà de fer d’aprenent,
o bé, tots junts, novament,
moltes cares acollint
viuran a un lloc lluny i estrany
que enlluerni Sol distint.

Igual sort tinguin els braços
ajudant a treballar
algú que viu mar enllà
 en oficis eficaços
i treballs molt més feixucs
pujant la llar del no res,
traient els dolls d’aigua a pes,
aixecant uns nens descalços
per fer-los un bes a ulls clucs
tornant sota un llostre encès.

Jo crec que fet molts recaptes
sense haver cap malestar
i algú podrà aprofitar
els ronyons si són prou aptes.
Feu-ne un ús prou moderat
i així en contrapartida
fareu més llarga la vida
i us filtrin vostres deixalles
just com a mi m’ha passat:
que la nit té una sortida !

El fetge pot fer profit
a un d’aquells que en descurança
l’ha gastat sense recança
i de beure s’ha neulit.
Tot i així, rei de tavernes,
potser degut a un amor
o nits de rauxa i licor
faran el que un llepafils
falt de taboles fraternes
no gosà fer per temor.

Pel cor fem un altre tracte,
que hi ha molts necessitats
i és cau on tots els tractats
diuen que l’amor contacta.
Que no perdi, doncs, el fil
dels seus costums i de feina,
que rebre amor, com la beina
sempre accepta el seu punyal,
per ell sol ser com l’asil
dels estels que en fa una reina.

EL MEU TEMPLE
 
Tot al voltant petits arbres en formació;
arbres forts, arrelats al terreny aspre;
el seu mirall: l’aigua de l’estany, verda,
somoguda per les ventades, malestatgera;
arran: pedres emblanquinades de cal
són el meu seient, cantellut, punyent.
El cel, de tant en tant, traspuat de núvols
desfets, blanquinosos, amb la panxa grisa;
quan, de cop, tapen el Sol crepuscular,
l’estanyol pren un to fosc i sinistre,
clapejat per les petites ones que mou el vent
que traslladen el verd que tenia a les vores;
els últims càntics del dia dels ocells
cridant a la becada a tancar els ànecs
i, encara algun falciot assedegat
que veloç, com una espurna voleiant
frega la seva panxa a flor d’aigua i beu,
fent un soroll de trencar l’aigua com una sageta;
les orenetes menys apressades beuen més a poc a poc,
quasi es diria que s’aturen uns segons damunt l’aigua,
però tots plegats, quan alcen el vol de nou
deixen unes ones que es van fen grans, grans,
somovent tota l’amplada d’aquella aigua tèbia.
Quan el vent es calma o millor dit, s’ajoca
damunt dels límits encimats, pentinant les crestes,
l’aigua recobra la verdor del fullatge silenciós dels arbres,
i el temps, per fi, deixa finalment d’existir,
llavors puc demanar qualsevol cosa, qualsevol!!
Que sé amb certesa absoluta que se’m concedirà.




2010

Avui sí paga la pena sortir.
Eixir de casa amb el cap embotat,
per l’opressió de l’obligació
sense remei
i les obligacions volgudes,
les estimades, les que es fan amb amor,
però que t’esgoten. Que se’t mengen
la matèria gris del teu cervell.
Avui paga la pena. Avui plou.
Surto al carrer i el terra és moll,
l’aigua regalima per totes bandes
i enfilo amunt, contracorrent,
com sempre.
Salto la barana que separa
la civilització dels homes
de la civilització natural
i, en trepitjar la terra molla
els peus se m’enfonsen un xic,
el suficient com per saber on sóc:
a casa, amb els meus estimats.
Ressegueixo un corriol que s’esmuny
com aquell que té por
direcció els penya-segats
i de seguida la nota,
forta, olorosa, molla:
la salabror.
A baix, enllà, la mar brama
enfurismada en contra l’home,
cercant expulsar-se’l del damunt,
per estar con jo ara,
tota sola amb els seus pensaments,
amb les seves mirades, els seus esguards,
els seus sentiments...
M’aturo i observo i, ric,
ric de complicitat, de veure’m
emmirallat en la seva fúria
i m’agermano més amb ella del que estava,
ara ja som un.

SOLEDAT

Quan ets amb mi sóc feliç, soledat!
Quan amb el teu silenci vols fendre
de dins el cor el que no puc comprendre,
aquell dolor que sens tu m’ha frapat.

Em diuen molts que estan en l’amistat.
I en  parlar, ho fan com per reprendre
que tu amb mi siguis tan tendre,
potser volen treure’m del teu costat?
A tots aquells els fa falta el bullici,
es fan sentir per gent com ells igual
que de retruc senten mateix desfici.

Et tenen por, per ell ets vent fatal.
Un dia, quan els fugi l’artifici
del teu voltant tindrem un món bojal!

I
No puc  creure en vós, senyor,
perquè el canvi que em proposes
no pot venir de dins, no.
A dins sols hi ha un munt de coses
lletges, dolentes,cruels.
De dins no en pot sortir res bo.

II
Si miro a l’entorn, duels,
mirades plenes d’enyorança,
mots que només són bruels
que ens donen malfiança.
I tot aquest terrible mal
ens ve de l’interior.

No puc creure en vós, senyor,
perquè tots els que així ho creuen
s’apleguen ells, en rodó,
coregen fervorosament,
febrilment que tenen la veritat.

FINESTREJANT

Les herbes que em visiten,
les herbes que em regalen
s’enfilen paret amunt
i es perden marc enllà,
són herbes enfiladisses:
una heura i una morella
roquera d’un verd fort,
més, quan ha plogut,
de flors roses la primavera
esbatanades, cridaneres,
rebost de l’abellam
hostatgera d’animals,
paradís verd d’espècies
que em miren ben estranys
de veure que jo els miro
i no els puc veure mai.
Crec que aquestes dues herbes
tenen molt a veure
amb el plugim tardoral
puix amb aquest verd ducal
la pluja se sent atreta
a regar-les a l’instant.
Per això la meva eixida
és la que més es mulla
de tot el meu veïnat,
enveja d’un pantà.
Quan arriba la nit fosca
que ben fosc tot ho ajoca
jo no trobo res estrany
de tan fosc que haig de mirar.


QUAN EM MORI
Quan em mori no passarà
gairebé res d’extraordinari.
Tant la vida em fugirà
com el cor, rellotge horari,
deixarà de bategar.
És cruel ara pensar-hi,
però ho cal tenir present
per a quan arribi l’hora
que no estigui desatent
amb la mort tan al devora.

Potser estic massa content
perquè ho veig quasi impossible;
el meu cor està tan fresc,
la salut tan resistible,
ben mirat se’m fa grotesc
que tot passi en un moment.

Quan em mori no passarà
gairebé res d’extraordinari,
potser una flor floreixi
damunt d’un prat o un camí,
o un gran núvol es parteixi
d’un cop d’aire vespertí.

Amics ni un, d’adversos munts:
no he sabut bastir-hi un pont!
Potser dins del somni d’uns
he estat causa de malson
i amb calfreds inoportuns
d’altres me n’han fet la font.

Quan em mori (que mesell!)
potser dirà algú un segon,
 “Vés, això em recorda a ell”

IGNOT

Fugiria bosc enllà
on el verd es fa maragda,
on cap ull que fili prim
no em trobi la petjada.

Arrecerat i fet un
amb el silenci i la calma
deixar-me caure ben mort
amagat pel verd fullatge.

Ningú perdria un moment
en cercar-me cap vegada
i ja colgat pel fullam
moriria d'enyorança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada